Fontaneda, junt amb Bixessarri, Aixirivall, Aixovall, Aubinyà, Nagol, Juberri i potser algun altre, és un poblet de la parròquia de Sant Julià de Lòria. Es troba en la carretera que va al santuari de Canòlic passant per l’alta muntanya. Ple d’encís, assolellat i envoltat de frondosos boscos als seus 1307 m d’altitud encara queda allunyat del bullici comercial i turístic que envaeix les ribes de la Valira al fons de la Vall. Al temps dels bolets s’hi feien uns rovellons molt macos.
El nom de Fontaneda, com tothom sap, ve de “font”, però l’experiència ens ensenya que no es pot desdenyar mai la segona arrel d’un topònim. En aquest cas -neda, Fonta-neda. També existeix la versió masculina, com Fontanet de Torà, Fontanet d’Organyà i molts altres. Hi ha força topònims acabats en -net que no indica forçosament un diminutiu. No ens imaginem un Fontanet diminutiu. Si els comparem, s’arriba a la conclusió que -net o -neda signifiquen “santuari”. Per exemple, Freixinet, santuari de la Serp (Freixa); Gramenet, que també fa Gramoneda (de la Grama), Cornet (del Cor), Martinet, Vernet, Ramonet, que també fa Ramoneda, santuari del Sol i la Lluna (els déus egipcis Ra i Amon) i d’altres que trobaríem, com Fontaneda: santuari de la Font. Aquests topònims els trobarem en llocs encara avui verges, idíl·lics. A Esteve Albert li agradava dir que els andorrans eren els antics lígurs, un poble amant de la natura, de les fonts, les aigües cristal·lines, muntanyes i boscos. La gent s’aplegava en aquest indret de Fontaneda perquè hi rajava una font d’aigua pura i abundosa, bona per la salut del cos i de l’esperit. Allí feien algun dels seus cerimonials comunitaris, feien els balls del seu folklore heretat de segles i un bon àpat de germanor. La cosa no ha canviat gaire. Això no obstant, pel que fos, amb l’arribada del cristianisme els seus predicadors devien considerar que la gent es passava de rosca i els van construir una capella romànica per a fer el nou culte i complir amb la nova moral. En molts indrets hi van entronitzar Sant Miquel Arcàngel, vencedor del dimoni, com aquí a Fontaneda amb la capella de Sant Miquel de Fontaneda. El segon sant més popularitzar va ser Sant Martí, segurament perquè els evangelitzadors del nostre Pirineu més recòndit venien de França i eren els monjos de Sant Martí de Tours.
Una qüestió a part és que la F majúscula de Fontaneda té la forma estilitzada d’una font: F, lògicament per a memoritzar la seva lectura. Això vol dir que els creadors de l’alfabet de les lletres majúscules eren de matriu romànica o, tanmateix, catalana, no pas semítica o fenícia, que són els presumptes inventors de l’alfabet, per als quals “font” es deia d’una altra manera.
