El topònim Engordany porta a tot davant l’antic article fossilitzat -en, que voldrà dir El Gordany. A Andorra hi ha misteriosament una gran densitat de topònims amb aquest article avui desaparegut de la parla, amb l’excepció de quan es tracta de persones: En Josep, En Pere… El femení Na Maria, etc. També es pot referir al cognom: En Messi, En Yamal, En Serrat… Lamentablement, ja tot en procés d’extinció. Els topònims, però, tenen la virtut de fossilitzar-se i perpetuar-se. A Andorra val el mateix per l’article An, com en Andorra mateix, Angolella i tants altres, encara que no en Anyós, com veurem potser algun dia, i sí potser en Nagol.
L’arrel Gor- vol dir lleó, pel fet que el lleó té una gorja que fa un gran rugit. Sentir-lo rugir a la nit a la sabana és esfereïdor. Era típic posar noms onomatopeics als animals segons el seu so, crit o alarit: torta, en llatí turtur… El gor seria el nom del lleó en certes àrees, encara que avui ja no. En llatí és LEO, en majúscules, ja que acaba de coronar el Vaticà. En hebreu, és ari i en basc fa leoia. I pel que fa a la segona arrel -dany, vol dir tall, perquè danyar i tallar són sinònims. Fer-se un tall fa mal, ‘hace daño’. Doncs, bé, en el poble d’Engordany hi ha sobre la Valira una roca imponent que representa el cap d’un lleó. És tot una escultura que s’emmarca molt bé si la contemplem des del pont d’Engordany, en una raconada idíl·lica. El cap del lleó està format també per unes betes de pedra cargolades que li donen l’aparença d’una talla de fusta, com la que fan o feien els talladors de pins al bosc amb les seves destrals, quan es dedicaven a fer obres d’art, així com els pastors feien pipes de boix. Aquest penya que ha passat desapercebuda, malgrat la seva notòria definició, va ser esculpida al seu dia, ja fa mil·lennis, i la gent l’anomenava la «talla del lleó», o sigui, En-gor-dany, però amb la inversió del genitiu, pròpia dels antics idiomes: «Del lleó la talla».
