És un turó que actualment se’n diu el Roc de Sant Vicenç per la capella que allotja en el seu cim, però abans de l’arribada del cristianisme era el Quer Roi, com ho demostra el pic de Carroi, ple d’antenes, situat en la mateixa vertical dalt la serralada. El gran Esteve Albert en la Nadala de 1.988 el definia així: “La muntanya de roca pura, de roca estricta, única que trobem en totes les Valls d’Andorra i no trobem, que jo sàpiga, en cap més Vall del Pirineu”. A dalt encara hi ha les restes d’un antic castell, a més d’unes fosses sepulcrals.
El mot “quer” és molt freqüent en la toponímia i sempre coincideix que és una gran roca, però, de fet, volia dir castell. Tanmateix, el mot “roca” era ja un topònim sinònim de castell, com escriu el doctor Coromines en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana: “el mateix mot roca acabà per designar la idea de ‘fortalesa’ per si sol”. Posa d’exemples: la Roca del Vallès, la Roca d’Albera, Sant Martí Sarroca, etc. I n’hauria pogut posar dotzenes entre Catalunya i Occitània, com també Querforat, Querol, Queralbs, Queralt, Carcolze
Continuant amb la teoria del realisme fantàstic, podem assegurar que el Quer Roi és un turó totalment artificial, tallat a propòsit per fer de fortalesa. Només cal aguaitar-lo. Encara avui es fa difícil de pujar-hi, sigui pel torrent d’Enclar amb la seva blanca cascada, sigui a través de la tartera per l’altre costat. El mot Roi és molt fàcil, vol dir Rei, com el francès roi, i tot plegat ens diu que el Quer Roi era el Castell del Rei de les Valls d’Andorra, com es dedueix també per la seva situació tan estratègica. No oblidem que més amunt hi ha la font de la Boïga del Roi, del rei. Antigament, els noms es juxtaposaven i no existien encara els articles: (el) Quer (del) Roi. Per alguna cosa els topònims són fòssils de l’antiga llengua.
Resulta emocionant pensar que Anníbal es va entrevistar amb el Cap de les valls d’Andorra dalt aquest turó del Quer Roi, després de sotmetre els aeronosis i els andosins, com diu Polibi, o sigui, els aeronosis de la vall d’Àreu i no d’Àneu, que és una corrupció fàcil d’Àreu. D’allí, passant per la Coma de Burg, baixà pel riu Bixessarri sense perills d’angostos que tant temia i es posaria d’acord amb el Rei d’Andorra, a les bones o a les males, i prosseguiria la seva marxa pel Port d’Envalira vers Elna, l’antiga Iliberris del Rosselló, per entrevistar-se allí amb el rei del Rosselló, com diu també Polibi, al qual va obsequiar elegantment i entenent-se en català perquè Anníbal estava casat amb una espanyola, però de Múrcia on es parlava el català-valencià. Tot per arribar a Roma i conquistar-la definitivament.
Aquest escrit és un resum del llarguíssim capítol sobre la mateixa qüestió en ‘Recorregut toponímic per la Seca, la Meca i les Valls d’Andorra’ (La Trenca).
