PERIODISTA
- Foto: EL PERIÒDIC
Aquest dilluns va començar la Setmana Europea de la Mobilitat i nombroses ciutats espanyoles han presentat diversos programes per intentar que els ciutadans utilitzin molt més el transport públic i deixin d’usar els automòbils privats.
Just el dia en què va començar aquesta campanya, els sindicats espanyols van preparar una jornada de vaga dels transports públics, sobretot a Madrid i Barcelona, coincidència paradoxal que em deixa perplex, perquè no sé què pensar, si els dirigents sindicals no llegeixen els periòdics, ni escolten les emissores de ràdio, ni rastregen les notícies d’Internet, o bé, assabentats de la celebració, decideixen amb premeditació manifestar-se, m’imagino que amb l’objectiu de mostrar-se en contra d’un major ús del transport públic en el qual ells treballen, o d’un desig que circulin per les ciutats més automòbils privats.
Interpretar el sindicalisme, com interpretar el nacionalisme, suposa uns coneixements tan complexos que només han d’estar a l’abast d’uns pocs iniciats. No obstant això, els treballadors de Renfe s’han manifestat perquè hi ha previstes mesures d’externalització a fi d’intentar que l’empresa tingui menys pèrdues. Va succeir també a Iberia. Iberia era una empresa estatal que donava pèrdues fins que es van prendre determinades mesures. Ara li toca a Renfe. Això significa que el lloc de treball no serà una canongia, sinó que caldrà guanyar-se la confiança amb el bon fer i la productivitat, que és alguna cosa generalitzada a tota Europa. El maquinista professional o l’administratiu eficaç res han de témer. Els ganduls, sí. ¿Llavors a quina classe de treballadors defensen aquests sindicats?
Per a més informació consulti l’edició en paper.
