Està molt bé pensar que si demanem a l’univers ser adinerats, aquest ens ho concedirà i l’únic que hem de fer és visualitzar-nos com a tal, però, això no vol dir comportar-nos com adinerats. En tot cas, serà pensar que ho som i esperar que arribi el miracle, però malauradament, hi ha gent que no se sent còmoda amb la seva classe social o amb la quantitat de diners guanyats anualment. Aleshores, en comptes de buscar maneres d’am-pliar la seva font d’ingressos per viure com ho desitja, prefereix endeutar-se amb les entitats financeres. És a dir, viu per sobre de les seves possibilitats i no cal ser un geni de les matemàtiques per saber que això no és sostenible en el temps atès que, arribarà un moment en què el reemborsament del capital superarà a l’ingrés. Per tant, portar un estil de vida insostenible econòmicament, es tradueix en problemes financers i de retruc, també mentals.
L’ansietat i l’angoixa es converteixen en insomni i aquest, dona pas al malestar genera-litzat i si la persona està en parella, moltes vegades, també condiciona el futur de la re-lació sentimental donat que acostuma a ser una font de discussions. Així doncs, viure per sobre les nostres possibilitats de manera indefinida és sinònim d’autolesionar-se, però, per sort, tenim el carnaval per evitar aquest malestar. Són uns dies a l’any en els quals tenim la possibilitat d’escollir l’aparença física o social que vulguem. Però, és clar, tothom ho pot fer i, per tant, ja no és atractiu perquè, aparentar un estil de vida superior al que tenim és voler presumir les nostres mancances. La persona que viu d’aquesta ma-nera està exterioritzant el seu complex d’inferioritat o les seves ganes de ser superior als altres.
Aleshores, estem parlant de gent infeliç i que vol mitigar-ho comprant coses innecessà-ries o gastant diners en llocs només per ser vistos pels altres i, així sentir-se integrats en el seu cercle social. És un comportament infantil, típic de l’adolescència, on pensem que pel simple fet de vestir amb roba de marca ja formem part d’un grup en concret. És una època en la qual estem construint la nostra personalitat, aprenem noves maneres de par-lar, de vestir i de comportar-nos socialment, però cap als vint anys, la gran majoria la tenim definida i entenem que la roba i els objectes que puguem tenir no defineixen el nostre estatus social. És el nostre compte bancari qui ho defineix, segons els diners que tinguem, formarem part d’una classe social o d’una altra i això es tradueix en l’esforç econòmic de cadascun per aconseguir-ho i després, mantenir-ho.
Hi ha qui treballar quaranta hores setmanals i, hi ha qui dedica setanta per tenir les ma-teixes coses i després, hi ha la gent que ni dedicant les vint-i-quatre diàries s’ho pot permetre. Aleshores, en comptes de preparar-se professionalment per superar aquesta barrera econòmica, prefereix no esforçar-se i anar per la via ràpida, finançar el seu estil de vida, hipotecar el seu futur. No té en compte les repercussions mentals que això comporta. .
