- Hi ha tantíssims arguments per fer-ho que resulta una cosa esgarrifosa imaginar-lo del tot encimentat
M. TERESA BLANCO
Des que va començar a córrer per Encamp el rumor que el parc podria desaparèixer a curt termini i que en lloc seu veuríem una sèrie d’edificis, la meva família ha viscut amb una certa angoixa aquesta notícia, especialment la nostra filla d’onze anys, que ha crescut amb el parc i que l’ha gaudit i el gaudeix durant tantes hores al dia.
No només les hores de lleure familiar, sinó també les de pati escolar, ja que aquest parc suposa també el pati de l’Escola Andorrana d’Encamp. Una escola que tothom sap que pateix de la mancança de ter- renys que caracteritza algunes infraestructures a Andorra i que no disposa d’un pati escolar en bones condicions. El parc del Prat Gran és cèntric i ben comunicat, disposa d’aparcaments i de bar.
PER AIXÒ
és el principal punt de trobada de moltes famílies i és una alegria veure’l sempre ple de nens i de joves que troben un lloc d’esbarjo o de descans per desconnectar de la rutina sense sortir del poble. Recordo quan es va adjudicar la seva construcció, aprofitant a- quells arbres antics del càmping que hi havia. Uns arbres frondosos i grans que contribueixen enormement a la bellesa del parc i que serien insubstituïbles per qualsevol altre arbret de recent plantació. També recordo com es va projectar la presència d’un riuet i d’un gran estany que des de fa molts anys són el mitjà de vida de la col.lectivitat d’ànecs que habita el parc, juntament amb altres aus que són habituals d’aquesta reserva verda encampadana. El resultat d’aquell projecte és un parc que és avui un espai consolidat i de referència a Encamp. Em consta que és també un parc envejat per veïns d’altres parròquies que no disposen d’un espai com aquest.
A l’ús habitual del parc cal sumar un gran nombre d’activitats que se celebren al recinte. Des dels concerts i espectacles que es programen per les festes, fins a concentracions de cotxes i motos, passant per grans dinars populars. Sí que s’ha parlat de fer un altre parc en un altre terreny, però no seria com aquest. Ni tant pròxim a les escoles i el poliesportiu, ni tant cèntric, ni amb una vegetació tant consolidada. Seria malbaratar les inversions inicials i sacrificar una de les poques zones verdes urbanes de les quals disposa Andorra.
De la mateixa manera que Andor- ra la Vella ha dedicat molt temps a les negociacions per poder continuar mantenint el seu Parc Central, entenc que també Encamp ha de sumar esforços i despertar sensibilitats per poder conservar durant molts anys el parc del Prat Gran. També entenc que els propietaris han de defensar els seus interessos econòmics que són els de poder treure el màxim rendiment a un terreny que és edificable. Però res no és impossible si hi ha voluntat d’entesa i crec que cap veí no qüestionaria una inversió com aquesta, per important que fos.
HE LLEGIT amb satisfacció aquests dies que la crisi és un motiu per descartar la construcció del parc a curt termini. Voldria dirigir-me especialment als agents negociadors, és a dir als propietaris i a les autoritats locals per donar-los altres motius. Perquè en sobren. Que pensin en les futures generacions i que recordin que ells tenen poder de decisió sobre aquest futur. Si volem que Encamp no sigui una ciutat dormitori i que els nostres fills s’estimin i gaudeixin la parròquia, han de ser conscients que el parc és un dels millors llegats que els poden deixar.
I com que se que són molts els que pensen com nosaltres, perquè així ho hem pogut constatar tot aquest temps, és per això que demano comprensió i agraeixo les mostres de bona voluntat que ja s’estan donant per trobar una solució que ens permeti a tots gaudir durant molts anys del parc del Prat Gran.
Periodista i veïna d’Encamp. mtblanco@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
