És una realitat que tots envellim i, per tant, és inevitable, però, què passa amb la gent que ho veu des d’una perspectiva inversa? És a dir, que en comptes de pensar què té X anys, ho veu més bé com que li’n queden menys per a jubilar-se. Això, per una banda, i per l’altra, en comptes de lamentar-se per les coses que no han fet, pensen més aviat en les que faran i, per tant, és gent que viu il·lusionada. Així doncs, inevitablement, viu qualsevol moment del dia com si fos l’últim, aprofitant-lo així al màxim. Cert és que l’escola i el nostre ambient més proper condicionen bastant les nostres creences, però, també és una evidència que podem canviar-les o, si més no, modificar-les. És a dir, fins al voltant dels 40 anys, vivim més per inèrcia social que pels nostres plaers o valors, ens deixem emportar per l’opinió de tercers (mitjans de comunicació, família, coneguts i amics).
Però, a partir d’aquí, la majoria comencem a qüestionar-nos el nostre mode de vida i si veiem que no ens convenç, ho modifiquem, o inclús ho canviem per complet. Així doncs, si no ets d’aquestes persones i vols canviar el teu estil de vida, primer has de tenir en compte que les accions comporten reaccions i que segurament, moltes vegades no estaràs satisfet amb elles. Però, així i tot, s’han de dur a terme perquè és el camí a seguir si volem aconseguir els nostres objectius: viatjar, estalviar, crear, inventar, exercir una certa professió, etc. Amb això vull dir que qualsevol canvi en la nostra rutina diària precisa d’una posterior adaptació per poder consolidar-se i no desaparèixer al cap de poc d’haver-se instaurat. Tanmateix, hem de tindre present la jubilació, donat que és innegable que l’ingrés econòmic rebut sempre serà inferior a l’ingrés actual, no importa quants diners guanyem, que sempre serà inferior.
Aleshores, si amb l’actual no vivim com ho desitgem, amb la pensió que ens quedarà, encara menys ho farem. Això no obstant, gràcies a la ment podem adaptar-nos a la nostra realitat per molt que no ens agradi, mentre busquem com canviar-la, ja que adaptar-se al malestar no és molt aconsellable. Així doncs, la qüestió és modificar-la com més aviat millor i d’aquesta manera començar a fer realitat les nostres il·lusions com he mencionat anteriorment. Això sí, per aconseguir-ho, hem d’eliminar del nostre vocabulari dues frases molt autodestructives: «és massa tard per fer-ho i soc massa gran». Dues frases que inconscientment dinamiten el nostre camí perquè ens limiten comportamentalment. Si considerem que no ja tenim edat per millorar o adquirir certes aptituds o nocions, ens serà impossible fer-ho. Igual que si pensem que és massa tard per fer-ho, que el seu temps ja ha passat, doncs, tampoc ho aconseguirem. Hem de tenir en compte que no tots evolucionem al mateix ritme, ja que, no som iguals, per molt que ens assemblem.
