El cas de Resma Punjabi a l’Agència Andorrana de Protecció de Dades (APDA) és, abans de res, una història de poder. Una directora que es pren seriosament la independència de l’autoritat. Un entorn polític que li retalla marge, sou i credibilitat fins a empènyer-la cap a la sortida.
Si diguéssim que l’han fet fora només per ser dona, simplificaríem. L’han fet fora perquè ocupava un càrrec clau, feia la feina amb rigor i tocava interessos sensibles. Però tot això passa en un país on el masclisme estructural fa molt més fàcil pagar-li menys, desacreditar-la i assenyalar-la.
Punjabi assumeix la direcció de l’APDA el novembre del 2021. No és una figura accidental. Té un màster en direcció d’empreses, un postgrau en direcció bancària, un màster en avaluació i gestió de la qualitat en l’educació superior, formació en gestió pública i experiència en emprenedoria social i projectes de difusió cultural. Un perfil altament qualificat, el que s’espera de qui ha de vetllar per un dret fonamental com la privacitat.
El conflicte comença quan aquesta trajectòria es tradueix en decisions. L’APDA desplega la Llei Qualificada de Protecció de Dades sense mirar qui té al davant. Obre expedients que afecten empreses, però també administracions. Alça la veu sobre l’ús d’intel·ligència artificial, com el projecte “Meritxell”, en plena negociació de l’Acord d’Associació amb la UE.
L’agència deixa de ser decorat i passa a ser un actor que posa límits. Això és el que incomoda. No pas el seu gènere, sinó la seva manera d’entendre el càrrec com un fre legítim al poder polític i econòmic.
Quan mirem el sou, però, la capa de gènere es fa impossible d’ignorar. El seu predecessor, l’exdirector Joan Crespo, cobrava prop de 6.000 euros bruts mensuals. Ella entra amb uns 3.000. Mateixa cadira. Més exigència normativa. Gairebé un 40–45 % menys de salari.
Quan denuncia aquesta situació, ho fa com a exemple de bretxa salarial en una institució que hauria de donar exemple. La reacció no és corregir-ho. Se li bloqueja l’equiparació i, poc després, es reforma la llei per facilitar el cessament de la direcció de l’APDA.
El nucli del conflicte continua sent el càrrec i la seva independència. Però la manera com es resol mostra un biaix clarament masclista.
La foto general del país ho reforça. Les dades oficials fa anys que indiquen que les dones cobren menys, assumeixen més cures i tenen més risc de pobresa. El Govern presumeix de lleis d’igualtat i de governs “paritaris”.
Però la realitat és tossuda: quan una dona arriba a un lloc alt i fa la feina fins al final, continua sent més fàcil pagar-li menys i assenyalar-la quan molesta. En el cas Punjabi, això és especialment greu perquè l’APDA ha de protegir la ciutadania davant l’Estat, no protegir l’Estat davant d’una directora incòmoda.
La pròpia arquitectura del poder taronja també parla. Al Consell General, la postal és perfecta: Carles Enseñat, síndic general; Sandra Codina, subsíndica; secretàries repartides. A l’organigrama del partit, el mateix patró: Xavier Espot, president de Demòcrates; Vicenç Mateu, secretari general; i, a sota, com a vicepresidents, la subsíndica Sandra Codina i el cònsol d’Andorra la Vella, David Astrié.
Càrrecs duplicats, però jerarquia clara: els homes al capdamunt, les dones de número dos. Paritat de cartell, poder real masculí.
En aquest context apareix el xoc obert entre Punjabi i el president del grup parlamentari de DA, Jordi Jordana. Jordana carrega durament contra la seva dimissió. La qualifica de precipitada. Nega ingerències.
Alhora, ella l’acusa d’haver-li demanat la dimissió mesos abans i de formar part d’un esquema de pressió política sobre l’APDA. No és el primer cop que el seu nom surt vinculat a debats on el feminisme i la veu de les dones molesten. Ja havia estat criticat per menystenir intervencions de diputades o ridiculitzar posicions feministes en altres discussions parlamentàries. No prova res per si sol, però dibuixa una manera de mirar.
Aquí faig una confessió en primera persona. No sóc, ho admeto, la veu més imparcial sobre Jordana. Una decisió seva als noranta va marcar la meva productora de cinema, en aquella Andorra tan masclista on tothom tenia “secretària” —figura ja prou discutible— i en el seu cas encara més irònic, perquè la seva “secretària” era un home: en Carles Fiñana, avui cap de la Unitat d’Intel·ligència Financera d’Andorra (UIFAND).
No vol dir que tot el que faci Jordana sigui masclista per definició. Però ajuda a entendre fins a quin punt certs equilibris de poder i certa manera de mirar les dones vénen de lluny i es reprodueixen amb facilitat quan algú, com Resma Punjabi, s’atreveix a plantar cara.
Si escoltem només el relat oficial, sembla que hi ha una directora “mala gestora” que plega malament i una majoria parlamentària que actua per responsabilitat. Però si capgirem la mirada, el quadre canvia.
Tenim una directora que ha obert expedients sensibles. Que diu que l’APDA no és prou independent. Que denuncia ingerències. Que mostra una bretxa salarial flagrant amb el predecessor home.
Davant d’això, la resposta no és un debat seriós sobre la independència de l’autoritat ni sobre la discriminació retributiva. La resposta és retocar la llei per poder-la fer fora més fàcilment i construir un relat que la converteixi en el centre del problema.
El masclisme, aquí, no és el motor únic del cas, però sí el lubricant que en facilita el desmuntatge. Una directiva incòmoda per com exerceix el càrrec. Un sou molt inferior al del director anterior. Una queixa per bretxa salarial que no es resol. Una reforma legal que debilita la seva protecció.
Un relat polític i mediàtic que es concentra en el seu “caràcter” i en la seva “mala gestió” en comptes de mirar el fons. El que podia ser un debat seriós sobre com volem que funcioni una autoritat independent es tanca carregant contra una dona concreta.
Tot això passa mentre Andorra es ven a fora com a referent d’igualtat. Governs “paritaris”. Lleis d’igualtat. Protocols contra l’assetjament. Fotos equilibrades cada 8 de març.
Però la prova del cotó no és la foto. És qui cobra què, qui mana de veritat i qui acaba pagant el preu d’haver dit prou. En el cas de l’APDA, la imatge és clara: un home cobrava clarament més per la mateixa cadira. Una dona, amb més formació i amb una agenda exigent en drets digitals, cobra menys, denuncia ingerències i acaba fora enmig d’un soroll polític calculat.
Per això cal no confondre les capes. No es tracta de dir que l’han fet fora només per ser dona. L’han fet fora, sobretot, perquè la seva manera d’entendre el càrrec era incòmoda per al poder. El masclisme entra en joc a l’hora de decidir com se la tracta, com se la paga i com se la desacredita. Sense aquest fons, seria més difícil justificar segons quines decisions i segons quin relat.
Al final, el cas Resma Punjabi deixa dues preguntes que Andorra no podrà esquivar gaire temps. Estem disposats a tenir autoritats realment independents en àmbits sensibles com la protecció de dades? I estem disposats que aquestes autoritats les encapçalïn dones que no abaixen el cap?
