Em plantejava un dia el meu cap que la documentació que elaboràvem havia de ser assequible, abordable, pròxima, comprensible, fàcil i directa. Parlant clar, menys lletra i més titulars que deixin clar l’encàrrec que es pretén transmetre.
Per això em va fer arribar un model de publicació econòmica i de mercats d’una important firma de banca privada. Molt bonica. Hi havia una ‘slide’ per a cada mercat, i en cadascuna un descomunal gràfic central, un breu text i, això sí, un gran titular comminatori. Fins aquí perfecte, si no fos pel insignificant detall que el concepte de rigor no té cabuda en aquest tipus de presentacions. No em creuen? Rigor, en estricte ‘sensu’, comporta usar-se dels conceptes d’exactitud, precisió i profunditat en l’anàlisi d’alguna cosa. Em poden dir on queda la profunditat en un fragment de dues frases i un títol? Poden vostès recriminar que no és necessària tanta precisió, ni tant rigor. Bé, els diria que estic d’acord fins a cert punt. Imaginaran vostès que no pretenc convertir-me en un dels intel·lectuals econòmics més influents de la contemporaneïtat a l’escriure les meves notes. Ho demostra el fet que aquesta nota que estan llegint no arribarà a un nombre contraindicat de pàgines, o que en el nostre document mensual d’Opinió Corporativa no anem més enllà d’una pàgina per mercat (tot i que, això sí, no usem precisament el model de lletra Calibri 32). Tanmateix, sí considero una necessitat anar més enllà d’un breu text i un gran titular. Els poso un exemple? Tothom parla avui dels suposats efectes beneficiosos de la reforma fiscal pretesa per l’administració Trump. Jo puc abreujar i sintetitzar això en un gran titular del tipus: «La baixada d’impostos de Trump serà positiva per als mercats d’Equity. COMPRAR «. Això és, ‘a priori’, cert. Sense això és poc rigorós. Pitjor encara; com sol passar amb la informació poc rigorosa, provoca la pèrdua de grans oportunitats d’inversió. Vegem. Si un tafaneja en l’articulació del marc fiscal als EUA trobarà que la reforma fiscal que se’ns està plantejant és molt més que una rebaixa d’impostos, i és precisament en aquest «molt més» on s’amaguen les grans oportunitats. Sota la llei fiscal dels EUA, les empreses que importen productes de l’exterior poden deduir el cost total (afavorint al productor estranger). A això hem de sumar que la gran majoria de governs estrangers proposen devolucions fiscals per a les exportacions com a mitjà d’equilibrar els seus dèficits externs i resoldre el problema de la necessitat neta de finançament (un altre aspecte que torna a jugar a favor del productor extern). Si a més els béns produïts en els EUA són fiscalitzats a una de les taxes més elevades del planeta, obtenim el que es diu un ‘production-based tax system’ (un sistema fiscal als EUA que es basa en fiscalitzar la producció domèstica i no el consum). Això, i no una altra cosa, ajuda a entendre per què les empreses nord-americanes deslocalitzen.
Gràcies al rigor puc establir que el que estaria proposant la administració Trump és desplaçar el pes de la càrrega tributària des del centre de producció cap al centre de destinació, amb l’objecte que aquesta càrrega fiscal recaigui (en part) sobre el producte manufacturat a l’exterior. Com s’aconsegueix aquesta transició? Doncs passant d’un ‘production-based tax system’ a un ‘consumption-based tax system’ a l’europea. Quin és l’inconvenient d’això? Doncs que depenent de l’elasticitat demanda / preu d’aquests béns, la càrrega fiscal es repartirà entre consumidor domèstic i productor extern.
La gran pregunta és: Quina és la probabilitat que això passi, i sobretot, quins seran els possibles efectes en els mercats? I aquí, estimat lector, és on entren les bondats del rigor.
La probabilitat d’un canvi en el règim fiscal en els EUA (en la direcció plantejada) és molt elevada. Nota important aquí: Si observen bé, entendran que encara que es tracti d’un canvi en la càrrega fiscal cap al consumidor, indirectament equival a un impost a la importació (ja que al cap i a la fi estem parlant d’un encariment del producte manufacturat en l’exterior). Per tant, si dic que la probabilitat d’aquest canvi de règim fiscal és elevada, en realitat estic dient que la probabilitat d’una guerra comercial entre els EUA i la resta de països és elevada. Ja tenim la resposta a una de les preguntes més freqüents avui al mercat: Hi haurà guerra comercial? Sí. Per què crec que la probabilitat d’una reforma que suposi una guerra comercial és elevada? En una economia com la nord-americana, caracteritzada també per un clar procés d’envelliment, el més normal és que la producció decaigui al mateix ritme que s’envelleix la població. Si el règim fiscal actual es basa en situar la càrrega tributària sobre la producció, cada cop resulta més difícil finançar el pressupost, just en un moment de major necessitat de despesa. És per això que una reforma fiscal és necessària (i per tant, probable). Precisament, una reforma que desplaci el pes de la carga des del centre de producció cap al centre destí (o consum), encarint les manufactures que vénen de l’exterior. Ja però, on està l’oportunitat en tot això? Bé, saber que hi haurà algun tipus de guerra comercial ja és prou rellevant. Però hi ha més beneficis derivats de conèixer tot això. La reforma fiscal plantejada provocarà un augment artificial en els preus, amb una taxa d’inflació que pot repuntar de forma destacada en els 12 mesos posteriors a l’anunci de la reforma. En aquest entorn, les rendibilitats dels bons probablement augmentin i la pendent de la corba de tipus es positivici. Però tot això serà temporal.
L’oportunitat està en què, com sol passar, el mercat no entén aquesta temporalitat de la mateixa manera (fins i tot tinc els meus dubtes de si s’arriba a entendre la temporalitat en alguna manera, sobretot si es mou a cop de titulars en un bonic document de mercats). És llavors quan l’inversor rigorós, sabent que hi ha un efecte base en aquesta reforma fiscal, s’entendrà que la inflació (i la TIR) tornarà al seu ritme estructural (més proper a l’1% que al 3%) i que una vegada això es posi de manifest, per davant quedarà el dolç camí de la revalorització dels bons. Qüestió de tenir la paciència necessària.
Aquí tenen un exemple de la necessitat d’emprar el rigor (abans que el simplisme, per fructífer que aquest pugui semblar). Rigor que, indefectiblement, ha de ser estampat per mitjà d’aquests signes traçats sobre un suport i que configuren el que avui coneixem amb el nom d’«escriptura». I en la mesura del possible (com així tractem de fer), plasmar tot l’escrit en un títol encertat.
Salutacions des d’un aeroport.
