Tinc 78 anys i estic de règim de dia en una residència d’avis on em trobo bé. De fet, haig de dir que m’hi trobo estupendament bé. Abans de continuar crec que és necessari aclarir una mica el meu estat real i emocional. Pel que fa a la part emocional, vull dir que formem una família molt unida: padrins, pares, germans, esposa, fills, néts, oncles, cosins, etc. La gent que ens coneix diu que formem un clan. Pel que fa a la part real, aquest clan s’ha reduït considerablement a causa de la defunció de molts d’ells, inclosa la meva esposa. I mentrestant, han passat els anys i, és clar, ara sóc el que sóc, un ancià. Actualment resideixo amb el meu fill gran i dos néts en edat escolar, mantenim un tracte d’amor, respecte i comprensió, «como familia que se precie».
Un dia li vaig plantejar al meu fill la possibilitat de quedar-me a la residència de forma fixa, o sigui, les 24 hores del dia i tots els dies de l’any. D’entrada no li va semblar bé, però amb el pas dels dies li vaig fer comprendre el perquè de la meva decisió. Jo, com tots els avis, cada dia que passa perdo facultats tant mentals com de mobilitat, necessito més atencions personals: preparar medicaments, menjar, rentar la roba, etc., uf!, són tantes coses per a una persona que treballa (una sort avui dia) i cuida dels estudis dels fills, assisteix a les reunions de pares d’alumnes, i més, més i molt més.
Finalment, de comú acord, hem decidit sol·licitar el corresponent pas de resident de dia a resident permanent. Crec fermament que amb el pas del temps veurem que ha estat un encert prendre aquesta decisió, perquè així la meva família es podrà dedicar a la feina i als estudis a ple rendiment. Jo, per la meva part, estaré cuidat personalment i sanitàriament, alimentat i atès en general en tot el que necessiti. I sobre tot, per personal altament qualificat, comprensiu i afectuós amb nosaltres, els ancians. I sincerament us confesso que no és una feina fàcil. Estic parlant d’un país com Andorra, on no hi ha distàncies, que en pocs minuts ens podem desplaçar, telefonar a qualsevol hora del dia i de la nit, anar al domicili familiar, menjar plegats, desplaçar-nos junts de viatge, de vacances, bé, en general estar en contacte quan vulguem. Parla l’experiència, jo sóc un d’aquests casos, i em sento molt estimat i respectat per la meva família, a la qual adoro i estimo amb tot el meu cor. Doncs amics, si és necessari, cap a una residència d’avis, que no és cap vergonya per a ningú, ho dic sincerament.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
