Hi ha una soledat que pesa més que l’absència d’algú al costat. És la soledat escollida, conscient, la que neix del convenciment profund de no voler compartir vida, temps ni cos amb qui no ressona amb l’ànima. És una soledat que no prové del rebuig, sinó de la decisió valenta de no conformar-se.
Vivim en una societat on la parella es considera l’estat natural de l’ésser humà. Les cançons, les pel·lícules i les xarxes socials ens repeteixen que estar sol és estar incomplet. I malgrat això, cada vegada hi ha més persones que opten per una altra via: no acceptar relacions per omplir buits, sinó esperar, o no, que arribi una connexió real.
Però aquesta lliçó no és gratuïta. Té un preu alt, sovint invisible.
És el preu del silenci a la nit, de sopars sense conversa compartida, de diumenges llargs sense plans improvisats. És el preu dels comentaris de la família, de les tirades carregades d’incomprensió, de la pregunta tòpica “encara estàs sol/a?”. Com si fos una malaltia crònica.
També és el preu del dubte: i si soc massa exigent? I si m’estic perdent algú per esperar massa?
Tanmateix, hi ha un altre preu, encara més alt: el de trair-se a un mateix, el de dir “sí” quan tot dins teu diu “no”, el d’acceptar una companyia per por, per inèrcia o per no desafiar les expectatives socials.
No, no és fàcil sostenir la pròpia llibertat quan ve acompanyada de la solitud. Però hi ha una força en aquells que ho fan, una integritat que no es compra ni es ven.
Potser aquesta soledat escollida no sempre és còmoda, però és digna. És una afirmació de valor: “Prefereixo estar sol/a que mal acompanyat/da. Prefereixo esperar, o fins i tot no esperar res, abans que trair qui soc”.
I potser, en el fons, el preu que es paga no és una pèrdua, sinó una inversió silenciosa en autenticitat. .
