En una ocasió, Henry Kissinger va afirmar que: «En un món interdependent, creditors y deutors s’arruïnen mútuament si s’entreguen a proves de força». El deutor era anomenat a les lleis romanes debitor reus debendi, reus promittenti, i en temps més primitius se’l denominava simplement reus. Al Dret romà la relació jurídica entre el deutor i el creditor creava un mecanisme pel qual el primer es lligava al segon a través d’un element misteriós, era l’entrega de la llibertat. El deutor es tornava com una espècie d’esclau del seu creditor. En Dret actual el deutor és el subjecte que ostenta l’obligació de complir la prestació en utilitat del creditor. El deutor també rep la denominació més formal de «part deutora», i des del punt de vista jurídic és el titular de la part passiva de la relació obligatòria. Com a persona obligada a complir la prestació, se’l denomina en llatí solvens, que traduït significa pagador. Al dret obligacional que vincula al deutor amb el creditor se’l coneix vulgarment com a deute, i consisteix en l’obligació del primer de pagar al segon. El dret obligacional que vincula al deutor amb el creditor no només consisteix en l’obligació del primer de pagar, sinó a més en el dret a fer-ho. En altres paraules, el deutor té la facultat de poder alliberar-se del vincle jurídic obligacional mitjançant el pagament. Això que a primera vista sembla superflu, no ho és quan a l’obligat l’interessa saldar el deute per evitar penalitzacions per mora, impedir l’execució d’unes garanties o que es reclami el dèbit a un avalador. Quan el creditor retarda voluntàriament el cobrament del seu crèdit, el deutor pot instar la mora del creditor per evitar els perjudicis que li pot ocasionar la manca de pagament del seu deute.
La mora del creditor es produeix quan el deutor no pot complir amb la prestació en el moment pactat, per culpa del creditor. El deutor té la facultat que si pretén pagar una obligació vençuda i exigible, fa el previ oferiment de pagament, però el creditor es nega a cobrar (la mora del creditor) sense raó vàlida –se suposa que amb ànim de poder executar un crèdit garantit o de causar perjudicis al deutor– el deutor pot extingir l’obligació i alliberar-se del deute mitjançant consignació davant l’autoritat judicial de la cosa deguda. No obstant això, per a que el creditor es trobi en mora no basta que el deutor es trobi disposat a complir, sinó que precisa que demostri tal disposició, oferint la prestació en el lloc, temps i manera convingudes, així com que el creditor no accepti la prestació o, en general, no cooperi al compliment de l’obligació, sense justificació legal per a això. Son efectes generals de la mora del creditor:
a) L’exclusió de la mora del deutor.
b) La imputació del risc o cas fortuït que pesés abans sobre el deutor, el creditor incurs en mora.
c) L’alliberament total de la seva obligació pel deutor mitjançant la consignació de la cosa deguda amb els requisits legals.
El deutor ha de realitzar la prestació que constitueix l’objecte de l’obligació a plena satisfacció del creditor, és a dir, fer el pagament per l’import i dins del termini convingut. Però com hem vist, també té certs drets, com oposar excepcions a la pretensió del creditor quan aquesta no sigui correcta. Les possibles excepcions són:primera, haver realitzat ja el pagament; segona, la compensació del crèdit; tercera, l’acord de quita o espera; quarta, pacte de no demanar amb el creditor; cinquena, la novació del deute; sisena, la transacció amb el creditor i sèptima, la plus-petició o excés de computació en metàl·lic del deute. Per suposat són sempre els tribunals els que estudiaran l’oposició del deutor i decidiran si és vàlida o no.
La legislació també assenyala l’abast de les responsabilitats dels deutors, i que no pot ser més ampli, atès que el Codi Civil espanyol estableix en l’article 1911 que del compliment de les obligacions respon el deutor amb tots el seus béns, presents i futurs. Per tant, existeix la responsabilitat patrimonial universal i perpètua del deutor morós. Queda clar que l’obligació de pagar implica una responsabilitat patrimonial absoluta del deutor morós. D’aquesta forma si el deutor no fa el pagament voluntàriament –perquè no pot o no vol– el creditor pot reclamar el compliment de l’obligació davant els tribunals. En aquest cas, el creditor pot adreçar-se contra tot el patrimoni actual del deutor per aconseguir el cobrament, però a més podrà adreçar-se en el futur contra el béns que pugui obtenir el deutor en anys esdevenidors. Per tant, un deutor que avui sigui insolvent pot veure’s obligat a pagar el deute contret al cabo dels anys si el creditor detecta patrimoni o actius adquirits amb posterioritat. No obstant això, les parts poden pactar restriccions a la responsabilitat del deutor, fet que perjudica al creditor en cas d’impagament del deute. Un exemple és el que estableixi l’article 140 de la Llei Hipotecària espanyola, que autoritza al deutor a hipotecar en pagament d’un deute determinats béns expressant que del deute només respondran aquests actius i no la resta que formen el seu patrimoni. Així mateix, l’article 140 de la citada llei indica: «Tot i el disposat en l’article 105, es podrà vàlidament pactar en l’escriptura de constitució de la hipoteca voluntària que l’obligació garantida es faci només efectiva sobre els béns hipotecats. En aquest cas, la responsabilitat del deutor i l’acció del creditor, per virtut del préstec hipotecari, quedaran limitades a l’import dels béns hipotecats, i no arribaran a la resta de béns del patrimoni del deutor».
L’article 1.144 i següents del Codi civil espanyol recull el concepte de solidaritat entre deutors: el creditor pot adreçar-se contra qualsevol dels declarats solidaris per reclamar el total del deute. El pagament per un d’ells extingeix el crèdit, si bé el deutor que ha pagat pot reclamar la part proporcional a la resta de declarats solidaris. Com ja s’ha dit en diverses ocasions, el patrimoni del deutor és la garantia general del compliment de les seves obligacions. Això vol dir que, si no paga el seus deutes, el creditor pot sol·licitar judicialment l’execució del seus béns fins arribar a l’import del deute reclamat, juntament amb els interessos i costes processals. El gestor ha de conèixer l’abast de la responsabilitat dels deutors en funció de la seva personalitat jurídica. En primer lloc, si el deutor és persona física, tant si és un particular com un empresari individual, respon dels deutes amb tot el seu patrimoni, el que compren béns i drets. En segon lloc, pot ser que el deutor sigui una empresa. En aquest cas, es poden classificar les empreses en dos grans grups: d’una banda, estan els empresaris que són persones físiques, els que es coneixen com empresaris individuals, i d’una altra banda, estan els empresaris que són persones jurídiques o també anomenats empresaris socials. L’empresari individual és una persona física que, en nom propi i assumint el risc de les operacions amb el seu patrimoni personal, organitza els mitjans de producció de béns o serveis, per introduir-los en el mercat. L’empresari individual no ha de complir amb cap requisit específic per adquirir la personalitat jurídica, únicament ha de tenir capacitat d’obrar i complir amb les obligacions fiscals i de la Seguretat Social per als treballadors autònoms.
Un aspecte molt important és que tot empresari ja sigui persona física o jurídica, ha de respondre davant els seus creditors amb tots els seus béns presents i futurs. En el cas d’empresaris individuals no existeix distinció entre el seu patrimoni personal i el del seu negoci des del punt de vista de responsabilitat patrimonial. L’empresari individual assumeix una total responsabilitat patrimonial, que no queda restringida als actius afectes a l’activitat empresarial, sinó que s’estén a tots els béns que conformen el seu propi patrimoni personal.
Consegüentment els seus creditors poden actuar indistintament i simultàniament contra els béns del seu patrimoni persona i els de la seva empresa, inclús si el deutor és propietari de diversos negocis, els creditors poden adreçar-se contra els actius de qualsevol d’ells, encara que els deutes s’hagin originat en un altra empresa. L’empresari social és una personal jurídica que s’ha constituït mitjançant un contracte de societat per a adquirir personalitat jurídica diferent a la dels seus socis, i actua en nom propi i assumint el risc de les operacions fins el patrimoni aportat per aquelles. Els empresaris socials responen també amb tot el seu patrimoni dels deutes contrets, però en aquests casos, la responsabilitat arriba sempre a tot el patrimoni, és a dir, a la totalitat dels actius de la societat. De manera que si es tracta de societats s’haurà d’analitzar quin tipus de societat és, ja que el règim de responsabilitats varia molt en funció de la tipologia de la societat ja que existeixen societats de responsabilitat limitada i altres en què aquesta és il·limitada. DE manera que en alguns casos els socis responen amb el seu patrimoni si la societat és insolvent o no té actius suficients per respondre dels deutes.
