Hi ha una frase de mercats que diu: l’optimisme és l’enemic del comprador racional. Significa que aquest home, moltes vegades, no participa de la festa. Això, que és així, es deu en part a l’estreta relació que hi ha entre els mercats i la pizza. Comprar accions només perquè estan pujant és com comprar pizza sols perquè està calenta. Ha cobrat sentit.
L’optimisme actual té a veure amb la percepció de ‘missió complerta’ referent a una inflació controlada sense haver d’incórrer en una recessió. Bon escenari, sens dubte. És en moments com aquest quan entenc per què el mercat de valors fa que un se senti més intel·ligent del que és, fins que ens revela que no és així. És perquè no hi ha lloc en el món on es practiqui més l’optimisme que en la borsa de valors. Mirin. En una lectura superficial de les dades de preus als EUA de gener, un observa un augment en l’índex month on month (mom) en l’índex PCE (el preferit de la Fed), però no es preocupa perquè, al cap i a la fi, hi ha una estacionalitat al gener que fa que sempre pugi en aquest mes; el que fa que la gent només es fixa en la lectura year on year (yoy) per a observar, confiadament, que la dada mostra una nova i tranquil·litzadora moderació dels preus (veure cercle en la taula a continuació).
Fent el tractament correcte de les dades (però sense torturar-les fins a fer que diguin el que un vol), observo una cosa molt diferent. El salt de la inflació d’alta freqüència (lectura intermensual, o mom) ha estat el major en 12 mesos. Analitzant la xifra, per saber a quin ritme anual estem corrent, ens dona el 5.1%.
Si bé les enquestes ja oferien aquesta perspectiva de salt, el rebot ha estat tal que ha propulsat les dades trimestrals i semestrals d’inflació (veure primer gràfic de nou, sèrie 3m i 6m), que ja han deixat d’estar en la zona sub 2%. Aquestes lectures per sota del 2% sustentaven la sensació de ‘missió complerta’, i obrien les portes a baixades de tipus d’interès, primer de la Fed, i després del BCE (qui ja ha dit que no baixarà abans que la Fed). El problema és que ja no som en aquesta percepció de ‘missió sota control’. La dada del 29 de febrer contradiu també l’optimisme que la inflació subjacent als EUA (mesurada pel Core CPI), estancada des de juny en la zona 3,9%-4,1%, començaria aviat a encarar de nou el camí cap al 2%. Però fixin-se com les taxes mensuals, trimestrals i semestrals de l’IPC Core tendeixen a l’alça des de l’agost. Un senyal que pel moment pot lligar de mans a la Fed, al BCE, i de pas, a tots els que tenim una hipoteca.
Potser el més sorprenent és la reacció dels agents del mercat. Quelcom rellevant doncs aquests actuen com a grans gurús del que ha de passar. Si el preu dels actius puja és perquè preveuen baixades de tipus d’interès. Doncs bé. Durant els dos dies posteriors a la publicació de la inflació, els inversors van fer com si res, portant els mercats d’accions (S&P i Nasdaq) a explorar nous màxims. El mateix van fer en el mercat de renda fixa, fent pujar el preu de les obligacions, com si pensessin que la Fed i el BCE ignoraran la consistència en la inflació i ens regalaran diverses baixades de tipus d’interès aquest any. Potser, aquesta convicció dels inversors, i la seva reacció tan satisfactòria del mercat, es deu al fet que als inversors no els preocupa aquest avanç en la inflació mensual, perquè saben que es pot haver degut a un canvi puntual en el mètode de càlcul del preu de la vivenda i el lloguer o, simplement, perquè saben que les empreses tenen el mal costum de pujar preus al gener. Si fos així, l’augment dels preus no hauria de suposar un impediment per a que els bancs centrals comencin aviat les seves retallades de tipus. Qui sap!
El que sí que començo a considerar és la idea que el mercat realment tingui la capacitat per a absorbir un nivell d’inflació (CPI headline) estancat en el 3% i uns Fed fund rates més alts durant més temps. Vull així llevar dramatisme al fet que no s’aconsegueixi portar el CPI al 2%. Al cap i a la fi, un CPI al 3% podria ser, fins i tot, més atractiu per als beneficis empresarials que el 2%. Igualment, un CPI al 3% també deixa espai perquè la Fed faci alguna retallada. Sense drames, doncs, però sent conscients que la Fed no ens donarà aquest gran ‘regal’ en forma de sis o set baixades de tipus a un any vista. Potser, dues o tres baixades de tipus seria més adient.
Ara que ja sabem que la revisió de les nostres hipoteques no serà tan generosa, virem la mirada cap a una estratègia en la part dels actius. Les nostres inversions. La nostra estratègia en els mandats de clients del banc es basa en un doble càlcul: 1) Si el creixement de nòmines als EUA surt fort, i l’IPC de febrer continua estancat en zona alta, aquesta perspectiva d’inflació alta i l’escenari ‘higher for longer’ (en referència a tipus d’interès Fed i BCE alts durant més temps), hauran de ser tinguts en compte; amb el que podríem veure un mercat baixista de renda fixa (obligacions caient en preu), mentre que els inversors de renda variable hauran de sospesar l’equilibri resultant entre els beneficis d’una economia forta i els costos de TIRs dels bons més elevats. Això últim sol provocar una contracció dels múltiples (PER). 2) Si, en canvi, el nombre de nòmines i la inflació als EUA surten fluixos, els bons faran ral·li, però els inversors de renda variable hauran de quedar necessàriament confusos. El que pot posar un sostre al mercat d’accions.
Difícil càlcul. Estem sospesant el primer dels equilibris en els nostres mandats.
