És curiós com la gent creu, sense dubtar ni un segon, en les ones invisibles del Wi-Fi. No les veiem, no les toquem, però confiem que ens connectaran amb el món sencer. Si el mòbil no carrega una pàgina, ningú pensa que les ones no existeixin: simplement busquem millor cobertura.
I, tanmateix, quan algun parla d’energia, freqüència o vibracions en un altre context —humà, emocional o vital—, de seguida aixequem una cella i pensem en misticisme, superstició o autoajuda barata. Sembla que només acceptem el que la ciència pot mesurar amb un instrument, encara que la nostra pròpia experiència ens demostri, una vegada i una altra, que hi ha coses que se senten abans de poder-se demostrar. Però, en el fons, tot és energia. El cos humà emet ones elèctriques, el cervell vibra amb impulsos mesurables, i fins i tot les emocions tenen una correlació fisiològica. Quan una persona entra en una sala i “es nota” una tensió a l’ambient, no és bruixeria: és sensibilitat a canvis reals en la comunicació no verbal, en la postura, en el to de veu, en les microexpressions.
Potser, abans de riure’ns dels conceptes “espirituals”, hauríem de recordar que també ens connectem cada dia a una xarxa invisible d’ones que no podem veure, però en les quals confiem completament. Al capdavall, la diferència entre ciència i misticisme sovint no és la naturalesa del fenomen, sinó el grau de comprensió que en tenim.
