El 10 de desembre del 1948, ara fa 77 anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar i proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans, un document de trenta articles en què se subratllen els drets considerats bàsics i que s’apliquen, sense excepció, a tots els éssers humans.
Els drets humans sovint es presenten com una paret sòlida que protegeix la dignitat de totes les persones, però la realitat és que són molt més fràgils del que imaginem perquè no són un bé immutable ni una conquesta garantida per sempre. Són un acord social que es pot erosionar de manera ràpida i silenciosa si deixem de vigilar-lo i la seva força no depèn només de lleis i declaracions, sinó de la voluntat col·lectiva de defensar-los.
Les dades mostren que en l’última dècada, més de la meitat dels països del món han aprovat lleis que restringeixen la llibertat d’expressió, sovint sota el pretext de combatre la desinformació o garantir la seguretat nacional. A la pràctica, però, aquestes mesures han estat utilitzades per silenciar periodistes, perseguir dissidents i controlar el relat públic. Cada any es registren centenars d’amenaces i agressions contra professionals de la informació, i molts mitjans treballen sota pressió política o econòmica.
La tecnologia també ha entrat en aquesta batalla. Sistemes de vigilància massiva, algoritmes opacs i recopilació abusiva de dades són eines que, si no es regulen, poden convertir-se en ferris mecanismes de control social. Aquestes pràctiques, invisibles per a la majoria, erosionen drets fonamentals com la privacitat, la llibertat d’associació o fins i tot la igualtat, ja que els biaixos tecnològics poden arribar a perpetuar discriminacions.
Els drets humans no només es debiliten per l’autoritarisme o la repressió política, també es vulneren cada dia a través de la desigualtat econòmica. L’ONU estima que una de cada deu persones al món viu en pobresa extrema, mentre les 10 persones més riques del planeta acumulen més riquesa que tota la meitat més pobra de la humanitat. Aquest desequilibri no és només una injustícia econòmica, és una agressió directa al dret a l’educació, a la salut i a les oportunitats perquè quan les condicions materials són tan desiguals, parlar de drets humans universals es converteix en una ficció.
Les conseqüències de no protegir aquests drets són profundes i sovint irreversibles. Quan la llibertat d’expressió es destrueix, la societat perd la capacitat de denunciar abusos. Quan la justícia deixa de ser independent, la llei es converteix en una eina de càstig selectiu. Quan la desigualtat econòmica es cronifica, es trenca la cohesió social i apareixen conflictes que poden durar generacions.
Tot i això, hi ha un missatge d’esperança. Els drets poden ser reforçats si hi ha voluntat col·lectiva. I aquesta voluntat no depèn només dels governs. Les organitzacions socials, els moviments ciutadans i fins i tot les accions individuals poden marcar una diferència real. Defensar periodistes i denunciants, exigir transparència institucional, combatre el racisme i la discriminació, donar suport a entitats que treballen sobre el terreny, educar en la cultura dels drets… tot suma.
Els drets humans –igual que les democràcies– són febles quan els donem per fets, però es tornen forts quan els cuidem, quan els exigim, quan els defensem i quan els promovem amb determinació.
En un món marcat per l’autoritarisme emergent, la polarització i les desigualtats, cuidar-los és l’única manera de garantir un futur en què la dignitat humana sigui realment universal.
