E l calendari, juganer, ha fet coincidir l’últim consell de ministres del primer any de govern de Rajoy amb el dia dels innocents. El president fa balanç públic i l’elaboració del discurs s’imagina que més complexa que la que va haver d’afrontar l’equip del rei per el seu missatge de Nadal. Perquè es tracta d’explicar l’inexplicable: no és que hagi incomplert les seves promeses electorals a velocitat de vertigen, sinó que ha fet just el contrari al que va dir, més encara, ha fet moltes coses que va dir que no faria. Ha tocat les pensions, ha pujat l’IVA, ha incrementat el repagament sanitari, ha creat el banc dolent del qual renegava, ha demanat un rescat per a la banca que va dir que faria. La nòmina és tan eloqüent que la subscriurien no només els afectats per les seves mesures o els que estan als antípodes del seu pensament polític, sinó molts dels que el van votar, dels que confien encara en ell o dels que, havent perdut la confiança, creuen que és el millor mirant a la resta de les forces de l’oposició, algunes de les quals no viuen tampoc seus millors moments. El malestar per aquest fiasco s’ha fet palpable al carrer, ocupada en els últims mesos per pensionistes, aturats, desnonats, estafats per la banca, indignats, metges, jutges, professors, pares d’alumnes. I és en la reacció davant d’aquestes protestes on el govern i el partit que el sustenta ha demostrat definitivament no saber estar a l’altura de les circumstàncies. El negre espectacle de veure a Cospedal i Cifuentes comparant els que es van manifestar davant del Congrés amb els colpistes de Tejero, a Wert identificant als pares d’alumnes amb radicals antisistema, Gallardón reduint les protestes de jutges i fiscals a una reivindicació salarial egoista, al ministre Montoro amenaçant veladament als mitjans crítics amb l’amnistia fiscal amb revelar els seus deutes amb Hisenda, el mateix president lloant als que es queden a casa sense protestar, ha tingut la seva guinda a les últimes hores en el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, que davant la massiva protesta en defensa de la sanitat pública ha demanat regular, llegiu restringir, el dret a la protesta en lloc de garantir el dret públic a la salut. Davant del poder polític, el ciutadà li queda no només el vot sinó el seu constitucional dret a la protesta fins que no s’obrin de nou les urnes. Respectar aquest dret i prendre nota del malestar és el que correspon als governants. Per contra, criminalitzar a qui expressa la seva legítima queixa és una cosa pròpia de temps que feliçment vam deixar enrere fa gairebé 40 anys.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
