Ja no és només per la seva història. Tampoc per ser una festivitat ben bé mundial. Tampoc caldrà recordar els màrtirs de Chicago –poden buscar què els hi va succeir i per què els hi va succeir– ni la Segona Internacional –poden cercar informació en el mateix sentit–. No cal evocar les banderes vermelles que hom mínimament seguidor de l’actualitat ha pogut veure any rere any no només a Cuba o a la Xina, sinó a moltes ciutats més properes com Barcelona o Tolosa –recordo, fins i tot, un any en què els sindicats andorrans (USdA i SAT) van convidar sindicalistes francesos de la CGT i de Force Ouvrière a la manifestació que finalitzà a la plaça del Poble–. I no caldrà perquè la cosa no requereix revisar la tradició cada any –tot i que fora bo tenir-la present més enllà de l’eslògan i del lloc comú–, sinó que el què cal és revisar l’actualitat i revisar, cada un de nosaltres, el nostre lloc en el sistema productiu.
He llegit reflexions sobre la classe treballadora i sobre les classes mitjanes –i, per cert, deixin que prefereixi el concret classe treballadora al piramidal classe baixa– i he sentit els discursos sobre la conveniència de mantenir i ajudar unes i altres. També he sentit que el 43% dels assalariats reben el salari mínim –potser ho he sentit malament, d’altra manera no m’explico que es pugui parlar de classes mitjanes com d’aquells que reben una renda del treball de més de 24.000 euros–. Sento alhora que «és la inflació», i que els decalatges entre classes es poden salvar flexibilitzant els ajuts. Certament, flexibilitzar els ajuts era necessari, però des de fa molts dies, i en un sentit més enllà de la urgència darrera, en un sentit esmorteïdor per a la introducció de canvis estructurals d’actuació directa a curt, mitjà i llarg termini. Flexibilitzar les eines ja existents no estructura gaire cosa, per molt que es digui. També calia apujar el salari mínim als 1.200 euros, i tres anys seguits s’ha tingut l’oportunitat de fer-ho: apujant el salari aleshores, ens hauríem estalviat la pressa i, segurament, una part dels ajuts. I no parlaré de l’habitatge –aquest darrer paquet de mesures ben bé que tampoc ho fa–, ja que prou esforços hi he esmerçat en aquestes pàgines, a elles em remeto.
Amartya Sen parlava, respecte al poder adquisitiu, de titularitats. Deia que les titularitats són les capacitats de les famílies d’accedir a i produir béns i serveis. El concepte inclou els drets que cada societat s’atorga políticament, culturalment i econòmica. Crec que sota aquest concepte s’entén millor el que pot succeir en els períodes de crisi, però també en els d’estabilitat, i com els països construeixen els seus models econòmics. Crec, en aquest sentit, que el model andorrà està canviant, i ho fa perquè ho havia de fer. La cosa és que no crec que la direcció que li imprimeix –per acció o per omissió– l’elit econòmica i política sigui la més adequada per a les majories socials –la classe treballadora–.
Potser no cal recordar la història, ni la internacionalitat de la festa, ni els anys en què els treballadors d’Andorra sortien al carrer demanant la fi de l’acomiadament lliure i l’obligatorietat de tancament per festiu l’1 de maig –inicis dels 2000-– Potser només tenint clar que l’actual transformació d’Andorra que s’està duent a terme –amb crisi o amb estabilitat, poc importa si el resultat és el mateix– perjudica els interessos de la majoria, potser només tenint en compte això val la pena apropar-se a la plaça Coprínceps diumenge al matí (11.00 hores).
