Ara ja fa 90 anys. Andorra gairebé no se’n recorda, però una vegada va ser un regne. Bé, no exactament un regne, però una cosa semblant. El 1934, un proclamat Rei d’Andorra va governar el país des d’un hotel fins que el va detenir la Guàrdia Civil. Va ser un regnat de tan sols nou dies. Però déu-n’hi-do…
Nascut el 1896 a Lituània, aleshores part de l’imperi rus, Boris Skosyrev pertanyia a una família de la petita noblesa russa que s’havia distingit en els exèrcits del tsar. Amb 21 anys es va exiliar i va obtenir l’asil polític dels britànics. Va dur a terme tasques d’espia, i està ben acreditat que va cometre diversos fraus i estafes, però Skosyrev era un tipus culte, de formes refinades i amb bons coneixements d’idiomes, la qual cosa li feia guanyar una gran simpatia entre la gent. A més, era aficionat als casinos i tenia bones connexions.
Després de molt rodar, va viure a Mallorca el 1932, després a Sitges, a Vilanova i a Torredembarra, per acabar a Andorra, un any després, a ‘La Casa dels Russos’ a Santa Coloma, coneguda així per aquest personatge i per un altre rus que també la va ocupar i que, segons diuen, va introduir el primer cultiu de tabac al Principat. Aquesta seria la caserna general on planejaria la més cèlebre de les seves actuacions.
Skosyrev va trobar Andorra en una situació ideal per a desenvolupar el seu pla. Al país hi vivien unes 4.000 persones en pèssimes condicions. L’economia, les comunicacions i les infraestructures eren tercermundistes, per no parlar d’una estructura social que mantenia unes anacròniques jerarquies feudals.
El 1931 van arrencar una sèrie de vagues dels treballadors que van acabar en una revolta popular el 1933, durament sufocada pels coprínceps. Aquest va ser el riu regirat en el qual Skosyrev va poder pescar.
Boris en va tenir prou amb un any per a guanyar-se suports al país. Va basar els seus suposats drets històrics al Principat en un vincle amb els Borbons. Va defensar que la República Francesa no tenia cap dret sobre Andorra i va assegurar que comptava amb el suport de Jean d’Orleans, pretendent a la corona francesa.
A les classes dirigents els va vendre un projecte de modernització que faria d’Andorra un altre Mònaco, repleta de casinos i hotels de luxe. Als menys afavorits els va oferir drets socials i polítics. En definitiva, la fi del règim feudal. El 1933 havia aconseguit, inexplicablement, obtenir la nacionalitat andorrana, i el 17 de maig del 1934 va reclamar formalment el seu dret al tron davant el Consell General. Les seves pretensions van rebre resposta en forma d’ordre fulminant d’expulsió del territori andorrà promoguda pel copríncep episcopal.
Boris es va exiliar a la Seu i es va instal·lar a l’Hotel Mundial, on despatxava com un monarca, tot dirigint una intensa campanya de màrqueting que va atreure l’interès de destacats mitjans internacionals.
En resposta a la seva insistència, el 7 de juliol de 1934, el Consell va ratificar el seu programa de reformes i el va proclamar sobirà d’Andorra. Una decisió gairebé unànime, amb un únic vot en contra dels 24 consellers, el d’Encamp, que el va denunciar al bisbe Guitart. El 9 de juliol es va proclamar la monarquia, es va adoptar la Constitució que el mateix Boris havia redactat i es va aprovar un nou Govern provisional.
El 10 de juliol, en una votació definitiva del Parlament, l’adhesió monàrquica es repetia amb idèntic resultat: 23 a 1. El 17 de juliol es va publicar al Butlletí del Govern la Constitució de l’Estat Lliure d’Andorra, decretant-se l’absoluta llibertat política, religiosa i d’impremta, alhora que es liquidaven les pretensions territorials de França i Espanya.
Skosyrev volia fer d’Andorra un referent econòmic i social a Europa mitjançant polítiques de benestar social i prosperitat mai vistes al Principat.
Però l’aventura va acabar abruptament. El 21 de juliol de 1934, la Guàrdia Civil va detenir el monarca tot seguint les instruccions del bisbe d’Urgell, finalitzant així la seva aventura andorrana.
Encarcerat i jutjat per la Ley de Vagos y Maleantes es va optar per expulsar-lo d’Espanya. El cas va despertar un enorme interès, arribant, fins i tot, a les pàgines del New York Times.
Se sap que va deambular per Portugal, Gibraltar i l’Àfrica, amb un breu retorn a Espanya, el 1936. De tornada a França el 1939, va ser arrestat, perquè no tenia el passaport en regla, i enviat a un camp de concentració.
La seva pista es va perdre i durant molts anys se’l va considerar mort a la guerra del 39. No obstant això, les últimes recerques van trobar que no sols va sobreviure, sinó que va viure a la ciutat alemanya de Boppard fins a la seva mort, el 1989.
En tot just una setmana de regnat, a Borís va tenir temps per a tot. Va fer amics, es va fer proclamar rei, per dues vegades!, va nomenar un govern provisional, va dissenyar una bandera, va redactar una constitució de 17 articles, la va promulgar, va convocar unes eleccions i li va declarar la guerra al Bisbe d’Urgell. Hiperactiu dius?
Malgrat les consideracions anecdòtiques d’aquest fet, i vist com, a quina velocitat funcionen i els resultats dels gestors del país, la reflexió podria ser… Potser sí que ens cal un altre Boris a Andorra. No?
