Avancem: és òbvia la necessitat d’una ordenació urbanística coordinada del conjunt territorial d’uns quants municipis que són la part nuclear de la subcomarca ‘històrica’ de l’Urgellet, inclosa dins de la comarca ‘oficial’ de l’Alt Urgell: Ribera de l’Urgellet —amb la capital al Pla de Sant Tirs—, Montferrer i Castellbò, Alàs i Cerc, Les Valls del Valira —amb la capital a Anserall— i la Seu d’Urgell. Aquests municipis tenen en comú que la seva espina dorsal és la carretera que ve de Lleida, per convertir-se en la nacional 260 (N-260) a Adrall i continuar, amb la nova qualificació, cap a Puigcerdà. Uns sectors viaris que són objecte d’una forta pressió urbanística de tota mena, pública i privada.
En moltes ocasions, s’ha parlat d’aquest tema, fins i tot en termes induïts per l’enyor del temps passat, que es podria descriure com «que verda que era la meva vall». Els plataners, que emmarcaven bucòlicament la carretera, i la voluptuositat del verd dels prats, tan ben regats per una pagesia nombrosa i omnipresent, han vist usurpat el seu protagonisme per construccions de tot tipus, des d’habitatges —massa sovint dormitoris— a les poc atractives instal·lacions industrials. Tot plegat, s’ha fet amb un cert desordre, o en tot cas, seguint les ordenacions particulars de cada municipi, amb un cert distanciament respecte el que significaria la planificació global d’una àrea de problemàtica comuna.
Aquest articulista es declara lluny de la temptació de voler limitar les capacitats sobiranes dels diversos ajuntaments, ja de per si prou limitades pels recursos econòmics. El que defensa és que cal coordinar l’urbanisme —entès en el seu sentit més pluridisciplinari— d’àrees municipals interrelacionades, ubicades l’una al darrere de l’altra. Recordo perfectament, perquè hi vaig intervenir de manera molt directa, la constitució de la Mancomunitat de Recollida i Tractament d’Escombraries de l’Urgellet, iniciada pels ajuntaments de la Seu d’Urgell, les Valls del Valira, Montferrer – Castellbò i Ribera de l’Urgellet. Unes vegades vençudes les reticències i els particularismes localistes, la trajectòria de la Mancomunitat ha estat, opino, força exitosa.
No és estrany, doncs, que defensi una ‘mancomunitat’ per a la planificació urbanística de l’àrea delimitada que he esmentat al primer paràgraf. Ha de ser una planificació que superi el sumatori dels plans urbanístics de cada municipi i que, en general, perfili un territori ben presentat, tant pel que fa als usos de sòl privat com per als diversos equipaments originats per les iniciatives de les administracions públiques. Algú pot pensar que per això ja hi ha el Consell Comarcal. Per a mi, el Consell Comarcal de l’Alt Urgell disposa d’una executòria de realitzacions prou important, tant en l’àmbit de la col·laboració amb els ajuntaments més petits —només cal veure l’equip de secretaris municipals que treballen en el si del Consell— com en el manteniment de les xarxes comarcals de camins i carreteres, els serveis culturals i socials, etc. Però, en qualsevol cas, el tema urbanístic, potser per la seva pròpia definició de lluita d’interessos contraposats, caldria enfocar-lo a partir de la creació d’una mancomunitat, o un ens similar, orientada a la coherència i l’equilibri de les diferents normatives urbanístiques. Un ens amb qui les diverses administracions implicades, els mateixos ajuntaments, la Generalitat de Catalunya i l’Estat espanyol s’hi haurien d’entendre.
Una de les funcions de la mancomunitat hauria de ser la de preveure actuacions futures amb una certa capacitat de planificació, com, per exemple, el desenvolupament de l’aeroport, la previsió d’un espai futur per a possibles modalitats de ferrocarrils, l’ampliació i adequació de l’actual carretera, de vegades força col·lapsada, la reserva de terreny per a les imprescindibles zones industrials i, fins i tot, la de mantenir una línia de comunicació amb les autoritats andorranes del ram per tal de coordinar les gestions que fossin necessàries.
Aquesta és una vella idea, vellesa que demostra la dificultat de materialitzar-la, vista la desconfiança entre ajuntaments i l’orgull amb què treballen algunes administracions —sobretot supramunicipals i supracomarcals—. Aquest fet la fa encara més necessària, i a qui ho dubti, el repto a fer una passejada turística per alguna de les nostres valls, les que voregen la carretera principal. Sí, ja sento alguna veu que em diu: «Quan hi ha un problema, d’entrada es crea una comissió burocratitzada i au!, a oblidar-lo». En aquest cas, la burocratització hauria de ser mínima i només hauria de comportar una eina institucional sorgida dels mateixos ajuntaments.
