Cada 21 de setembre el món commemora el Dia Internacional de la Pau, instaurat per les Nacions Unides. Avui, la pau no es juga només als camps de batalla. La guerra també té lloc a les nostres pantalles. A les xarxes, on construïm amistats, aprenem i fem activisme, també hi conviuen insults, rumors i discursos d’odi. Ignorar-ho és cedir terreny a la violència invisible.
Som la primera generació plenament connectada. I també som la primera que ha d’afrontar de cara el ciberassetjament. Segons l’OMS, un de cada sis adolescents a Europa en pateix. No s’acaba quan surts de l’escola: et persegueix al mòbil, a l’ordinador, a casa. Recordo el cas d’una companya de classe que va veure com un rumor fals sobre ella es feia viral a causa d’un grup de WhatsApp. No hi havia cops ni empentes, però el dolor era real i va trigar molt temps a recuperar-se.
La violència digital no deixa marques físiques, però sí cicatrius emocionals. I, com qualsevol altra forma de violència, ens priva de viure en pau. La violència digital té moltes cares. Són les notícies falses que divideixen comunitats. Són els discursos que deshumanitzen col·lectius sencers. I sí: també és mirar cap a una altra banda quan un amic rep insults en un xat. Cada clic, cada “compartir”, cada silenci, construeix o destrueix convivència. Parlar de pau digital no és cap extravagància. És una urgència. I no es construeix amb discursos solemnes, sinó amb gestos concrets: pensar abans de publicar, denunciar continguts d’odi, donar suport a qui pateix. Petites accions que, sumades, poden transformar l’ambient digital.
A Andorra, un país més divers que mai, les xarxes poden ser trinxera de prejudicis… O bé un altaveu de convivència i orgull col·lectiu. Depèn de nosaltres. Perquè la pau no és només cosa de governs i exèrcits: sinó també del que passa entre tu i jo quan ens trobem darrere una pantalla. És una tasca compartida i possible.
