Una organització política de la població barcelonina de Bellaterra, em va convidar a parlar d’Andorra a través d’un amic que havia treballat com a professor a la Seu. Ho vaig acceptar per una doble motivació. La primera és que fa 77 anys que conec Andorra de primera mà, personalment i comercialment, i en algun període de la meva vida de manera intensa, com es palesa al llibre Olor de sofre de Roser Porta. I què voleu que us digui, estimo aquest territori, que és, geogràficament, el meu. La segona, i la més important des d’un punt de vista col·lectiu, és que penso que el futur de les comarques alt pirinenques, ben en especial l’Alt Urgell, va íntimament lligat a la sort d’Andorra. Si el futur ens ha de somriure, com els raigs de sol, ens somriurà a andorranes i andorrans i alt pirinenques i alt pirinencs. I si venen mal dades, que els coprínceps ampliïn la seva generosa protecció a ambdues parts de la frontera. Precisament, el títol de la meva xerrada era: «El Coprincipat d’Andorra. Entre Macron i l’arquebisbe».
El menú de la xerrada estava format per un aperitiu consistent en un pica-pica de dades demogràfiques i institucionals d’Andorra, que sempre cal repassar vistes les variacions sofertes i els desconeixements. Un primer plat d’algunes dades històriques (Pariatges, alguns moments propers al naufragi institucional, com les invasions dels revolucionaris francesos de 1789 o els de les guerres carlines; o en un pla més positiu, la gran data constitucional de 1993 i les continuades insinuacions «amoroses» de la UE). Un segon plat, adobat per la situació que es planteja amb el referèndum sobre l’Acord d’Associació entre Andorra i la Unió Europea, un plat tan consistent com gairebé la suma dels anteriors, de cuina lenta i de digestió difícil, segons els estats estomacals. I per acabar, les postres, amb cafè, copa i puro, consistents en rebosteria variada de preguntes d’un públic interessat, entre els qui hi havia un catedràtic de geografia, que ha elaborat estudis sobre temes andorrans, i un professional sanitari andorrà molt conegut.
No cal dir que la meva exposició era en qualitat de veí observador, veí molt interessat en la realitat andorrana. Ben segur que el públic present s’hagués estimat més tenir la sort dels estudiants de la Pompeu Fabra que, uns dies abans, havien comptat amb la presència del cap de govern andorrà. Però com que eren gent educada, van escoltar amb atenció les meves opinions sobre la crisi de la BPA, les crisis institucionals que podrien tenir lloc amb temes com la interrupció voluntària de l’embaràs, la nova legislació sobre el català o, el tema estrella: el projecte de país que pot sorgir del resultat del referèndum. Evidentment, les meves divagacions van ser acollides amb generositat, com un primer àpat que ha de completar-se amb altres de cuines més solvents.
Penso que cap dels meus lectors no em titllarà d’imprudent per opinar sobre una realitat —que sento tan meva com l’andorrana— en una reunió pública, tot i que informal. Una cosa que voldria destacar per damunt de tot en aquestes alçades del segle XXI, és que Andorra hauria de ser molt més ben coneguda per la ciutadania catalana. I perquè se m’entengui bé, manifesto que col·lectius com els que escoltaven la meva xerrada, d’un nivell cultural alt, emmarcada en un cicle de xerrades sobre la realitat dels diversos territoris de llengua i cultura catalanes, haurien d’estar molt més ben informats de la realitat del coprincipat del que n’estan avui dia. I que consti que amb les persones que vaig parlar, mentre fèiem un vinet català, totes anaven sovint a Andorra i algunes hi tenien relacions familiars o hi havien viscut.
Tothom sap que Andorra és bastant més que un centre comercial situat al rovell de l’ou del nostre Pirineu. La meva pregunta és: es fa tot el que cal, tant per la part de les institucions catalanes (la Generalitat de Catalunya) com per les institucions andorranes (el Govern d’Andorra i el Consell General de les Valls)? Voldria acabar l’article dient que el coneixement dels diversos elements que componen la interrelació Catalunya —incloent les comarques veïnes— i Andorra, més enllà del comerç i la pràctica de l’esquí, és clarament insuficient. Prendre’s seriosament aquest tema, més enllà de les retòriques i els tòpics habituals, és recomanable.
