La nit abans d’entrar al Louvre vaig pujar a la Torre Montparnasse. París, desplegat als meus peus com un mar de llums, s’obria immens i proper. Vaig aprofitar per fer-me unes fotos, com fan tots els visitants, però també em vaig deixar atrapar pel petit documental sobre la història de la ciutat que es projectava a l’interior. En mitja hora, la pantalla condensava segles de revolucions, guerres i esplendors artístics. Aquell resum em va fer pensar que París es podia comprendre d’una sola ullada. L’endemà, al Louvre, vaig descobrir que l’art exigeix molt més: temps, atenció i, sobretot, emoció.
El primer destí dins del museu va ser, inevitablement, la Mona Lisa. Havia somiat moltes vegades amb aquest moment i l’havia anunciat amb entusiasme abans del viatge: “Per fi veuré La Gioconda”. Amb la mateixa emoció amb què anys enrere havia contemplat L’Últim Sopar o l’Home de Vitruvi de Leonardo, originals irrepetibles, em disposava a trobar-me cara a cara amb el retrat més famós del món. Quan finalment vaig estar davant del quadre, la multitud i els flaixos van desaparèixer de la meva percepció: només quedava la seva mirada, misteriosa i viva. Aquell instant va ser un regal llargament esperat i la confirmació de la meva profunda admiració per Leonardo da Vinci, un dels grans genis de la humanitat.
El recorregut em va portar després a les sales de Jacques-Louis David. La coronació de Napoleó i El jurament dels Horacis impressionen per la seva monumentalitat i per la manera com tradueixen la grandesa política en imatges gairebé teatrals. Però el quadre que em va emocionar de debò va ser La mort de Marat. No era un descobriment casual: coneixia i havia estudiat aquesta obra abans de viatjar a París. Sabia que David havia transformat un assassinat polític en icona de martiri revolucionari, i coneixia cada detall —el ganivet a terra, la carta a la mà, el contrast entre la foscor del fons i la llum del cos inert. Però res d’això em va preparar per a la força del quadre en directe. En la seva aparent simplicitat hi ha una tensió tràgica que supera tota explicació teòrica. Allà, davant meu, Marat no era només història: era presència, era silenci, era humanitat.
Les obres de David dialogaven amb d’altres que també em van colpir: La llibertat guiant el poble de Delacroix, amb la seva força revolucionària que encara avui sembla cridar; La balsa de la Medusa de Géricault, on el dolor i la desesperació del naufragi s’imposen amb una intensitat que incomoda; i, enmig de tanta commoció, el silenci suau de La puntaire de Vermeer. Sempre m’ha fascinat Vermeer. Davant aquella jove absorta en la seva feina vaig recordar un altre dels seus quadres que admiro, La noia de la perla. Totes dues pintures comparteixen aquesta capacitat de convertir la intimitat en misteri, i de fer que un rostre o un gest quotidià adquireixi la dimensió d’un enigma etern.
Quan vaig passar a les sales d’escultura, la impressió va ser diferent però igual d’intensa. La Victòria de Samotràcia, col·locada a l’escala Daru, és més que marbri: és moviment pur. Tot i mancar-li el cap i els braços, avança com si encara avui volgués enlairar-se, i et deixa la sensació que estàs davant d’un miracle de la forma. La Venus de Milo imposa per la seva serenor clàssica, per aquella bellesa intacta que resisteix el pas dels segles. I els esclaus de Miquel Àngel, el moribund i el rebel, són un espectacle únic: cossos que lluiten per escapar de la pedra, obres inacabades que semblen més vives que moltes escultures perfectament polides.
Entre les antiguitats, el Codi d’Hammurabi em va impressionar per la solemnitat del seu text gravat: és la prova que l’art també pot ser llei i poder. El Lleó de Monzón, amb la seva força primitiva, em va fer sentir la potència de les civilitzacions que volien imposar-se fins i tot en la pedra. I el recorregut va culminar al Pati Marly, on els Cavalls de Marly m’esperaven com un clímax final: figures que semblen trencar les regles del marbre per convertir-se en animals vius, atrapats en un moviment etern.
No obstant això, vaig sortir amb una espina: la sala de pintura espanyola era tancada. Havia somiat contemplar El patizambo de José de Ribera, amb el seu realisme cru i la seva dimensió social, però també obres de Goya, el Greco, Zurbarán o Velázquez. No era un detall secundari, sinó una part essencial del meu recorregut que em vaig perdre. Aquella absència em va deixar amb el desig de tornar-hi algun dia.
Vaig sortir del museu, contenta, i em vaig endinsar pels jardins de París, allargant encara una mica més l’encant d’aquell dia dedicat a l’art i a la bellesa.
