Està clar que la present legislatura està tenint dos temes molt destacats: el problema de l’habitatge i l’acord d’associació amb la UE. Ambdós han generat i segueixen generant un debat ideològic intens, debat, però que lluny d’aclarir conceptes el que ha fet és provocar una clara confusió a una majoria de la població que, sensibilitzada i profundament preocupada pel problema de l’habitatge, s’ha manifestat en contra de l’acció de Govern, visiblement focalitzada en l’acord amb la UE.
És clar, el fantasma d’un «No» majoritari ha causat una reacció que, amb tot allò de positiu que comporta, cal mesurar i ponderar, especialment respecte a aquelles mesures que resten més que sumen. Amb el debat sobre l’habitatge escalfat per manifestacions ciutadanes, el Govern s’obliga a moure fitxa i davant de la pressió de l’oposició, decideix afrontar, encara amb més determinació, allò que més preocupa a la societat, el tema de l’habitatge, mentre simultàniament comença a fer pedagogia d’un acord d’associació que encara genera recels i no pocs, i sobretot, aconseguint consens respecte a un nou «enemic comú», l’estigmatitzada «inversió exterior».
Identificada la causa del mal, almenys pel que fa al problema de l’habitatge, es traça un pla per a combatre’n els efectes negatius, i d’aquí el projecte de llei per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge presentat el 4 d’abril d’enguany, actualment en tràmit parlamentari. No hi ha dubte que la inversió exterior, tot i els efectes positius que ha tingut històricament, ha evidenciat un excés d’especulació i un increment desmesurat de la demanda respecte a l’oferta d’habitatge, efectes que indubtablement cal combatre. Però no totes les mesures són igual d’adequades.
Tornem a la reflexió inicial i posem en relació l’acord d’associació i el tema habitatge, ara ja en combinació amb la inversió exterior. L’acord regula a l’Annex V la llibertat de circulació de treballadors dins del Mercat Interior, la qual s’aplicarà, però de forma asimètrica, de tal manera que els andorrans podran moure’s i treballar en tot l’espai descrit i contràriament, els europeus només podran fer-ho en base a un sistema de quotes similar a l’actual. En el mateix sentit, l’Annex VIII regula el Dret d’Establiment que, pel que fa a les persones jurídiques (excepte entitats financeres) resa que podran establir-se en règim de simetria absoluta, és a dir, andorranes a Europa i europees a Andorra, contràriament als treballadors per compte propi i els professionals liberals als quals també se’ls limitarà el dret d’establiment pel sistema de quotes.
Ara bé, si tornem al projecte de llei del 4 d’abril, identifiquem una mesura per a combatre els efectes de la inversió exterior consistent en condicionar la inversió estrangera a vinculada a l’obtenció de residència, a l’existència de quota d’immigració prèvia disponible i suficient, determinada en funció de les necessitats del país. Això vol dir que qualsevol inversor internacional que pretengui exercir el seu dret d’establiment constituint una societat mercantil que porti associada una residència per compte propi, és a dir, una autorització de treball (segons la nova categoria fixada per l’acord d’associació), que avui són la majoria de les que arriben al país, estarà limitat per una quota màxima, de forma que, si una societat no disposa de quota pel resident actiu que es vol donar d’alta com a administrador i autònom, no obtindrà autorització d’inversió estrangera. En definitiva, que si s’aprova una quota única anual, i s’esgota al cap de 2 mesos, durant la resta de l’any no es podran autoritzar noves societats amb socis internacionals i potencials residents vinculats a aquestes.
Tal mesura podria tenir sentit partint de la base que els residents per compte propi quan arriben al país necessiten trobar un habitatge on viure i que estan normalment disposats a pagar més que no pas els residents. D’acord, tenim una mesura per a frenar la demanda, però, per una banda, s’està limitant i molt la inversió exterior que tant ha ajudat a l’economia i al PIB del país els darrers anys, però el que és més greu i contradictori amb la política de l’actual Govern és que s’està vulnerant el dret d’establiment que regula l’acord d’associació, que no estableix cap limitació al dret d’establiment de les persones jurídiques nacionals de països membres del Mercat Interior. Una cosa és la protecció en l’àmbit de la circulació de persones i les limitacions pactades per a residències actives, passives i per a transfronterers, i una altra cosa molt diferent és el dret d’establiment d’empreses europees per les quals no s’ha establert cap limitació, fora de les vinculades al món financer.
No es pot estar defensant el «Sí» a l’acord d’associació, però alhora contradir-lo amb mesures limitatives que vulneren el futur desenvolupament del dret d’establiment a Andorra. A nivell pràctic, però, contradicció inclosa -no és l’única-, si l’acord s’aprova a mitjans del 2025, a l’haver-se pactat un període de dos anys per adaptar-se a la Directiva 2004/38, fins a mitjans del 2027 no naixeria el dret a denunciar els efectes d’aquesta vulneració del dret d’establiment. Que farà el Govern davant d’aquest dilema? Crec que cal una reflexió respecte al fet de si té molt de sentit aprovar una norma que contradiu un dels acords tancats amb la UE, encara que no hagi entrat en vigor. Altrament, pensem en els sectors professionals vinculats a la inversió exterior (professionals liberals, agents immobiliaris, asseguradores…) que se sacrificaran per evitar que uns quants d’aquests potencials inversors exteriors accedeixin a un potencial habitatge. No seria més productiu conservar els efectes positius de la inversió exterior, evitant però l’especulació, i fer una política d’habitatges com es mereix a Andorra? Em remeto el meu article de l’Observatori, el nº XXXI, dedicat a la cooperativa d’habitatges com una de les moltes solucions a la qüestió de l’habitatge.
