Els fabricants de bicicletes i components han de vendre, i com ho han de fer i de manera constant per mantenir el negoci, cada any hi ha novetats en material. Algunes triomfen, com quan va aparèixer el canvi electrònic i a la gent que li encanta la tecnologia al·lucinava en colors en no tenir cables; o com quan van sortir els pedals automàtics i es van deixar de banda aquells de corretja que durant quaranta anys van ser els que es portaven en aquells ferros de meitat i finals del segle passat; o quan es va passar dels quadres d’acer als d’alumini, i d’aquests als de carboni.
Però hi ha moments en què no, rotundament no, no tenen raó, i acaben fent autèntics nyaps que no van enlloc però que, per contra, intentaran fer-nos menjar sí o sí perquè és la llei del mercat. És el cas dels frens de disc.
Aquí hi ha dues versions. La primera és aquesta de la qual tant se’n parla: que són perillosos. Segurament ho són quan es circula en grup i si es produeix una caiguda, però en realitat en solitud o amb una grupeta petita les possibilitats de fer-se mal són realment escasses. La segona versió –la meva preferida– és la de l’estètica. Diguin-me clàssic, però quina mena d’artefacte és això de posar un ferro rodó al final de les forquilles d’un aparell tan maco, fi i elegant com és una bici de carretera?
Tot plegat em recorda a aquell manillar estrany amb una corba cap endins que es van inventar per a Greg Lemond en el Tour del 90 i que mai més es va tornar a veure. Nyaps perillosos. Així que, millor, ens oblidem del tema.
