Ens han fet creure que tot el que ens fa mal ens fa créixer. Que cal aguantar, resistir i aprendre. Però hi ha dolors que només desgasten —i no passa res si decidim deixar-los enrere.
He passat bona part de la vida pensant que tota incomoditat amagava una lliçó. Que cada silenci, cada pèrdua o cada desconnexió tenien un propòsit. Em deia a mi mateixa que «tot serveix per aprendre», encara que per dins només sentís esgotament.
Amb el temps he descobert que tota ferida és una escola, i que insistir a buscar sentir allò que ens fa mal pot ser una altra manera de negar el que sentim.
Hi ha incomoditats que sí que valen la pena: les que ens fan qüestionar, les que ens porten cap a una versió més sincera de nosaltres mateixos.
Però n’hi ha d’altres que només ens roben llum. Situacions, relacions o llocs que ens demanen massa i ens tornen menys. Aprendre a distingir-les ha estat un dels grans reptes.
La incomoditat que impulsa és la que incomoda perquè et fa créixer; la que destrueix és la que t’apaga de mica en mica.
I hi ha una gran diferència entre avançar cansat i sobreviure esgotat. He après que no cal suportar-ho tot per ser fort.
Que hi ha coratges silenciosos, com el d’anar-se’n a temps o el de dir «això no em fa bé».
No tota incomoditat val la pena, i això no és rendir-se: és començar a cuidar-se.
Potser el veritable creixement no consisteix a resistir més, sinó a saber què mereix la nostra energia i què no. Perquè de vegades créixer no és aguantar… sinó aprendre a marxar.
I quan finalment marxem del que ens fa petits, descobrim una cosa inesperada: que la calma també pot ser una forma de valentia, i que hi ha poques coses tan poderoses com tornar a triar la pau, encara que la incomoditat ens cridi pel nom.
