Això ho veiem clarament a les xarxes socials. El photoshop és el rei de les imatges fantàstiques, dels llocs espectaculars i de la gent amb uns cossos magnífics. Aquest programa pot modificar qualsevol aspecte no desitjat i tornar-lo increïblement atractiu. Doncs, en la vida real, el photoshop ho tenim integrat en la nostra ment i està compost per les nostres creences i perspectives. Entre tots dos conceptes dibuixem la nostra realitat i, en comptes de veure-la com és realment, l’adaptem als nostres criteris. Inconscientment, ens guiem pel biaix de projecció per jutjar i treure opinions anticipades i, moltes vegades, també errònies. Aquest biaix el que fa és que projectem en els altres les nostres creences, mancances i virtuts, pensant que les comparteixen amb nosaltres; és a dir, creiem que ens comportem de la mateixa manera.
Per contra, obviem, o no tenim en compte, que tots som diferents i consegüentment no tenim els mateixos gustos, ni les mateixes motivacions per actuar. Per entendre-ho millor: si veiem algú atractiu físicament, arreglat i, a sobre, conduint un vehicle d’alta gamma, la majoria de nosaltres donem per suposat que també és educat. O a la inversa, arrogant, però tots coincidirem que té solvència econòmica. En cap moment ens passa pel cap que tingui problemes emocionals o econòmics. Això és així, perquè si per a nosaltres ser atractius, tenir diners o fama significa haver triomfat en la vida, perquè tenim assegurades les nostres necessitats personals cobertes, quan veiem algú amb alguna d’aquestes característiques creiem que ell també ho veu de la mateixa manera. Aleshores, interpretem que és feliç i que la vida li somriu atès que, segons les nostres creences, posseeix la clau del benestar.
Sent atractiu pot tenir a qui sigui al seu costat, tenint diners pot comprar qualsevol cosa i tenint fama és reconegut a tot arreu, i, per tant, mai se sent sol. Així doncs, les nostres creences ens defineixen el benestar, però sense comptar amb els factors externs i que moltes vegades són els causants del malestar. No tenim en compte la influència de les experiències viscudes de cadascun i que, per sort o per desgràcia, no ens afecten a tots per igual. No tots tenim el mateix llindar a la frustració, ni la mateixa capacitat de gestionar les emocions i, per tant, tampoc tenim la mateixa resiliència, no tots suportem de la mateixa manera la pressió social o l’estrès.
Hi ha cantants que tenen molt d’èxit i l’abús de medicaments o droga il·legal els ha mort, no han suportat el seu nou estil de vida o la pressió social i s’han vist obligats a consumir aquestes substàncies per poder aguantar. De la mateixa manera, aquests factors externs expliquen que ens costi entendre com és que algú maltractat per la seva parella no se separi d’ella. Segurament, serà perquè té motivacions o creences sobre l’amor diferents de les nostres i, per tant, és el seu comportament el que també difereix.
