A primera vista, hi ha persones que ho tenen tot: una bona feina, estabilitat econòmica, una família formada, fins i tot reconeixement social. Vides que, des de fora, semblen completes. Però si mirem una mica més enllà, descobrim que moltes d’aquestes vides “fet” estan plenes de mancances invisibles: falta d’afecte, de sentit, d’autenticitat o de pau interior.
La frase, “no et preocupis pel que jo tinc, sinó del que a tu et falta” ens convida a mirar-nos amb honestedat. Ens recorda que tenir no sempre significa estar bé, i que darrere les aparences pot amagar-se una profunda insatisfacció. En una societat on l’èxit sovint es mesura per l’acumulació —de béns, de títols, de reconeixements— oblidem que el més essencial no es compra ni es mostra: se sent.
Moltes persones han dedicat la seva vida a construir cap a fora: feina, estatus, família, imatge. Però poques han tingut temps o el valor de construir cap a dins. Per això, quan tot sembla estar al seu lloc, alguna cosa continua faltant. La manca de connexió, de propòsit o d’amor propi no es pot dissimular amb comoditats. I és aquí on s’entén que les mancances més dures no són materials, sinó emocionals.
Potser el veritable èxit no és tenir-ho tot, sinó poder estar en pau sense necessitar tant. La plenitud arriba quan deixem de comparar-nos i comencem a sanar allò que ens marca dins.
Abans de mirar què tenen els altres, convé aturar-se i pensar: què em falta a mi? Potser no és diners, ni reconeixement, sinó calma, afecte o autenticitat. Reconèixer-ho no és una debilitat; és el primer pas per deixar de viure d’aparences i començar a viure de debò.
