La felicitat és subjectiva i personal, és un estat de calma i alegria que ens indueix tant a la pau mental com a la motivació per fer qualsevol cosa; així doncs, podria definir-se com un estat d’atenció plena. Però irremeiablement, sempre depèn de la interpretació que fem de la nostra realitat i de com gestionem els nostres recursos cognitius i materials. Amb això vull dir que la felicitat és una decisió, escollim ser-ho o no ser-ho i, per tant, ningú pot fer feliç a ningú per molt que vulguem i no acceptar-ho. És una font d’ansietat i ràbia que acaba manifestant-se en frustració. Aleshores, és quan sorgeix la típica pregunta: com pot ser que no sigui feliç, si ho té tot per gaudir? O també, com pot ser que amb tot el que faig per ells, no siguin feliços? Doncs, la resposta la trobem en els rols de cadascun: per la nostra part, només podem oferir l’escenari (alegria i benestar), moments plaents, i a partir d’aquí és l’altra part a decidir què fer amb ell.
Si agrair-ho i ser feliç, o no valorar-lo i continuar amb el mateix estat anímic, però nosaltres no podem fer res per canviar la seva decisió. És a dir, podem oferim o ens poden oferir diners, objectes materials o temps de qualitat, però, malauradament, no tots valorem de la mateixa manera els llocs on ens trobem, les circumstàncies que vivim o les possessions que tenim. Per això mateix, hi ha parelles sentimentals, familiars o amics, que compartint tot això, uns són feliços i uns altres no, i inclús hi ha qui està amargat. Aleshores, mai s’ha d’intentar fer feliç a algú altre i, encara menys, buscar ser feliços a través d’ell, donat que és el camí directe a l’infern, a viure en l’ansietat, la inseguretat i la dependència emocional.
Com he escrit més amunt, una de les dues parts ofereix un escenari pensant que és l’ideal i després l’altra part decideix què fer amb ell. Així doncs, estem parlant d’expectatives i il·lusions i quan aquestes no es compleixen, apareix la frustració. Quan pensem que tal cosa, situació social o moment puntual pot fer feliç a l’altra part i no ho fa, ens sentim pertorbats perquè no ho entenem. Així mateix, i matisant en les expectatives, aquestes són la causa del malestar en les interaccions socials, quan tenim una idea sobre com és l’altra part i li deleguem la nostra felicitat donant així la desil·lusió, perquè mai arriba. En contrapartida, és una situació que pot evitar-se, si tenim en compte, que hem d’estimar a l’altra part per com és ella i no per com volem que sigui i, d’aquesta manera, que ens faci feliços.
A tall d’exemple, perquè s’entengui millor això últim, tenim els futurs pares i mares, afiliats a associacions, congregacions religioses, etc. La persona en qüestió sent un buit interior o viu una situació peculiar i en comptes d’afrontar-la racionalment, buscant el motiu d’aquestes sensacions, s’aventura en aquests exemples mencionats buscant ser feliç o trobar sentit a la seva vida. Erròniament, està delegant la seva felicitat en algú altre.
