En els bancs espanyols, la realitat dels seus balanços indica que o perden o guanyen molt pocs diners amb el seu negoci comercial. Les xifres que publiquen donen la impressió d’una altra cosa. Sembla que ja tornen a guanyar diners . ¿Per què passa una cosa tan contradictòria? Pel maquillatge, que alguns anomenen enginyeria financera .
Els bancs estan maquillant els seus resultats en les últimes línies. La clau està en què la banca espanyola està plena de morositat, amb taxes de fins al 13%, el còmput del qual pot fer de moltes maneres, mentre segueix especulant amb estalvis futurs d’impostos per salvar i fins i tot ja aplica beneficis fiscals, producte d’absorcions d’antigues caixes. ¿Ho saben els homes de Guindos? ¿Ho sap Montoro? No només ho saben, sinó que ho consenten. Igual que Linde.
La prova més evident de que les coses no van com es diu que van és que no hi ha crèdit a les sucursals. És una cosa que saben les famílies i les pimes per la seva pròpia experiència però que amb prou feines es publica. Per a la banca és més fàcil guanyar diners comprant i venent deute públic, i barallant-se pel crèdit fiscal que reportaria, per exemple, la compra de Novagalicia Banco, en fase de privatització.
¿Això vol dir que tot segueix tan malament com quan va esclatar la bombolla del totxo i les caixes i els bancs es van convertir en immobiliàries? No. Des de llavors s’ha produït una gran concentració financera i una recapitalització important amb diners d’Europa que retornaran els contribuents. De fet, la banca té ara els empleats i les oficines que tenia el 1993, l’any de l’última gran crisi espanyola, està cada vegada més concentrada a Madrid i les seves operacions de crèdit es dirigeixen majoritàriament a empreses de Madrid i Catalunya, el que comença a ser una amenaça tan real com potser poc coneguda a la resta d’Espanya. En resum, hi ha menys oficines, menys treballadors, menys negoci, més centralisme financer, més morositat i –sense maquillatge–moltes pèrdues, entre altres raons perquè el país deu molt, produeix poc i gasta molt més del que ingressa. Res és una casualitat. El Govern de Rajoy il·lusiona a vegades amb un canvi de cicle basat en dades buscats amb lupa, però se’l veu menys apassionat amb la relectura de Joseph Alois Schumpeter, l’economista que va postular que els cicles de l’economia comencen i acaben amb innovacions tecnològiques.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
