- No naixem lliures, sinó amb capacitats subjectives i objectives per arribar a ser-ho
Antoni MORELL
Enseguint les meves modestes reflexions de les setmanes passades, intitulades Educar i instruir, voldria avui endinsar-me en un tema tan difícil com és la llibertat, com aconseguir-la i com matrimoniar-la amb la responsabilitat que no és altra cosa que la llibertat compartida.
¿Naixem lliures? Jo penso que no naixem lliures. Naixem amb capacitats subjectives i objectives per esdevenir lliures. ¡Bé, esplèndid, magnífic, únic! Però no tots ho aconseguim en la praxis del dia a dia. Ni al llarg del rellotge vital i personal fins el dia de la Parca.
D’entrada, ens han de tallar el cordó umbilical, a fi d’esdevenir físicament no dependents. Però a més necessitem la cura de la mare, del pare, de la llar, que ens facilitin tot perquè puguem realment esdevenir, ser persona, i persona lliure. I al llarg del temps, per esdevenir lliures, nosaltres, necessitem que la societat propiciï que, realment, puguem ser lliures; és a dir, per poder decidir, i ens han de facilitar les circumstàncies adients. ¡Ai, Senyor, si l’Estat només vol cobrar! I d’ací, torno a l’educació de mares i/o pares.
Però, és clar, si el pare o la mare no són o se senten lliures ¿com podran traspassar el més important per passar de ser individu a ser persona? Odio dos mots: individu i gent! M’inclino per persona i comunitat.
D’ací que els estaments socials, a voltes malauradament, han de suplir el paper de la família, per fer que el «tros de carn» es converteixi en persona, i en persona lliure i responsable, segons els barems que hem modulat. Certament, passem a l’Estat assistencial que substitueix els procreadors…, i que, per tant, aquests esdevinguin mare i pare només biològics.
Sí, sí. Aquí ja comença la gran estafa, el galimaties, el trencaclosques. És a dir, els meus fills ja seran persones lliures per què si jo no ho aconsegueixo, l’Estat ja els donarà menjar i assistència. ¿Llibertat per decidir, també? ¿I qui els parlarà dels valors fonamentals? ¿L’Estat? L’Estat només es vol perpetuar. I sempre, l’Estat té més dies que la persona que vol ser lliure…, tot plegat fa que no la deixin o no la deixem entre uns i altres.
¡Sí, sí educar, educar! Però per aconseguir que les persones siguin lliures realment, lluny de qualsevol electoralisme o populisme i no només «carn de canó», què cal fer?
¿A Andorra, també succeeix? Certament, Andorra s’ha convertit potser (fa anys i panys, ¡és clar!) en un estat miracler, per allò del «políticament correcte». No naixem lliures. Hem de trencar molts «cordons umbilicals», a més del físic, aquest a l’inici. Després, o abans, plorem. I de segur per poder ser persones lliures. ¿I és possible, a Andorra, també fer-ne una comunitat de PERSONES LLIURES on l’important és ser persona, sense necessitat d’utilitzacions electoralistes i populistes d’uns i altres? Llibertat és un «negoci» (que prové del llatí, i no sempre significa comerç) molt especial. D’entrada, s’inicia en la pròpia persona. Després, es pot convertir en una gran responsabilitat compartida, o bé en un gran «prostíbul». O en una gran estafa, o en un gran mercadeig, o en una corrua d’adjectius, on la paraula llibertat és una mena de bumerang llençat pel propi benefici. I, després, llibertat i solidaritat que, d’entrada, ja significa retallar la personal llibertat en benefici del bé de tots. I jo sóc el primer que llenço bumerangs per estabornir el contrari. A Andorra, aquest exercici, avui, em sembla és l’esport nacional: tots parlem de llibertat, de solidaritat, de responsabilitat… ¿I què?
Es tracta que tota la societat creï les condicions necessàries i imprescindibles que facilitin i protegeixin la llibertat, però alhora la responsabilitat, la solidaritat, l’ètica i les estètiques necessàries. Si no és així, penso modestament que és el joc dels disbarats, que potser és el que succeeix al país. Tothom s’apropia del mot i contingut llibertat. ¿I què més?
Escriptor
Per a més informació consulti l’edició en paper.
