«Tots els camins duen a Roma, però tan sols un porta a Betlem!» Ve a dir Josep Maria de Sagarra, escriptor poeta, qui escrigué i publicà el seu ‘Poema de Nadal’ el 1931. Aleshores ja era un consagrat autor, gràcies a una llarga carrera. Provinent de família aristocràtica, havia guanyat no pas pocs premis literaris. Nasqué i morí a Barcelona. Cultivà la llengua catalana prenent el relleu dels renaixentistes Bonaventura Aribau, Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Joan Maragall, treballant i publicant en una època controvertida, amb tot el daltabaix social de principis de segle XX, que havia de culminar amb les guerres espanyola i europea. Amic de Josep Pla, amant del país i admirador de la Costa Brava i de l’Empordà, sobretot, on es va refugiar el 1936 i des d’on es va exiliar fins al 1940, viatjant pel món, sobretot per les illes del Pacífic i acabant establint-se, a partir del 1939, al Conflent, dedicat a la traducció de La Divina Comèdia de Dante Alighieri. Tanmateix, ben segur que el seu poema nadalenc haurà estat el que millor hagi passat a la història.
«Tots els camins duen a Roma» apel·la a l’imperi del primer segle, en què visqué el mateix Jesús. Senyal de força, de poder, de domini, quan l’emperador havia dissenyat tot de vies que unien els extrems del territori amb la seva capital. Els camins que duen a Roma estan tenyits de sofriment, de sang, de lluites i d’opressió dels uns pels altres; aquesta és la raó per la qual resulta fàcil trobar la ruta. L’afany de poder serà sempre aquella pulsió que, sense domesticar, empenyerà la persona a buscar més i més, i encara de qualsevol manera, sense atendre a raons, ni al respecte humà dels altres, tampoc de Déu. Per aquest motiu, Jesús no va néixer a Roma, sinó a Betlem, ara que es tracta del poema de Nadal.
No obstant això, en aquella ciutat varen sofrir martiri els principals dels apòstols, Pere i Pau, sota el domini decadent de Neró cap a l’any 67. Aquesta fou la raó per la qual l’Església s’instaurà allí i per la qual presideix la catolicitat en la comunió; almenys hauria de ser així. Si bé sempre resulta interessant un viatge a la ciutat eterna per visitar el seu urbanisme, els seus museus, les seves esglésies, catacumbes i excavacions subterrànies, continua essent un focus de corrupció, d’intrigues i d’incomprensió. Encara, en els ambients eclesiàstics, se sol dir en llatí que «Roma locuta, causa finita», per indicar que un cop el papa i el seu govern s’han pronunciat, ja no hi ha res a fer. Fins i tot, davant de les sentències dels tribunals romans, cal deixar la innocència enrere, perquè «de Roma ve el que a Roma va», assenyalant que les decisions vingudes del centre eclesiàstic primer s’han cuit a la diòcesi d’origen. Seria impossible que algú estigués al cas de tot el que succeeix a les Esglésies d’arreu del món. Per aquesta raó, s’hi han de dur les decisions ja arreglades i a punt per ser enteses i certificades. Realment tots els camins duen a Roma.
«Per anar a Betlem, només hi ha un sol camí»; la ciutat de l’ocupació dels romans en temps de Crist; la vila controlada i martiritzada en l’època moderna; vetllada per una alta muralla de formigó, amb els seus check-points militars, que continuen amargant la vida a la bona gent d’un costat i l’altre. «El camí de Betlem és únic, vostre, aquell que cadascú porta a les venes, encara que no vulgui», perquè s’identifica espiritualment amb el camí de la vida, el pelegrinatge iniciat amb el moment de néixer i de bolcar-se vers l’objectiu de la trobada definitiva amb el Déu del bé, de la llum i de la pau. I aquest no és el camí de Roma, sinó el de Betlem: pobre, malastruc, torturat, però carregat de veritat.
I continua Sagarra: «la veritat és una brasa viva, aquella que crema els pastors, la tenen en el nas i a les orelles […] No pregunteu res, no digueu res! Obriu els ulls immòbils i tranquils; hi ha una estrella baixa com un ciri encès.» Perquè, al cap i a la fi, del que es tracta és de reconèixer-se a la recerca de la veritat, aquella que no es pot posseir, però que es pot endevinar i identificar com a norma de la pròpia vida; aquella que, des del fons del cor i de la pròpia consciència, troba en el noi de la mare, perquè el seu poema integra diverses nadales tradicionals, ben reconeixibles.
El Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra té cinc capítols, amb una extensió d’unes tres pàgines cadascuna. Com des de fora, muntant el pessebre, de primer crida l’estrella anunciadora de l’esdeveniment de la veritat en l’infant de Betlem. El segon assenyala els pastors, que «lluny de tothom, no tenien nom» i, en canvi, rebran l’anunci de l’àngel. El tercer indica el camí que cadascú ha de seguir per arribar a bon terme. El quart, descrivint Betlem per concloure amb un final, on la veritat s’encarna en l’infant diví.
Nadal dugui llum i felicitat per a tothom!
