Observo des de la distància de la precampanya de les eleccions europees, molt soroll i poques nous. Els petits partits amenacen amb recollir la desconfiança del ciutadà cap els grans i les enquestes restableixen la tradicional equació política espanyola. Altre cop guanya terreny l’abstenció. El PP és repudiat pels seus i el PSOE no recupera els que se’n van anar. Els dos grans partits només tenen una angoixa: que l’altre no els guanyi per massa .
Perquè el que importa són les eleccions municipals i generals. Europa segueix estant lluny. La consciència europea, si mai ha estat assentada, es ressent de la imatge de madrastra que té aquesta Europa alemanya.
La veritable paradoxa és que la sobirania traslladada des dels estats a la Unió Europea no resideix més que parcialment al Parlament. La imatge de la senyora Merkel com a cap d’un directori sense contrapesos anul·la la realitat d’un parlament que legisla però no mana. Els partits a Espanya parlen poc del fons de la qüestió. Es tracta més aviat de posar bigues a l’ull de l’adversari amb munició domèstica Perquè és més fàcil mobilitzar o tractar de fer-ho per als assumptes locals que per a la gran cruïlla europea. La següent paradoxa és que els partits xenòfobs i populistes poden avançar en molts punts en una Europa anestesiada. Europa va ser un somni que resisteix a convertir-se en realitat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
