Andorra és un país petit, amb un territori reduït i recursos naturals limitats. Vivim entre muntanyes i sabem que cada metre quadrat té un valor especial. Aquesta realitat fa que la gestió de la migració sigui un element fonamental per mantenir la cohesió social i el benestar de tothom. Obrir les portes a persones que busquen una vida millor pot ser positiu: diversifica la nostra societat, aporta talent i cobreix llocs de feina necessaris. Però, aquí és on hem de ser responsables. Això s’ha de fer de manera equilibrada i adaptada a les nostres possibilitats reals.
Una política migratòria ben planificada ajuda a cobrir buits laborals que, sovint, la població resident no pot assumir. En sectors com el comerç, l’hostaleria, la construcció o l’atenció a persones grans, hi ha més demanda que oferta local. Permetre l’entrada de treballadors d’una forma ordenada manté l’economia activa i els serveis que tots necessitem. A més, una bona integració facilita que aquestes persones se sentin part del país, participin de la vida comunitària i contribueixin al progrés col·lectiu.
Però el repte no és només econòmic… Cal pensar també en la pressió sobre els serveis públics. La sanitat, l’educació, l’accés a l’habitatge o el transport poden veure’s saturats si creix la població més ràpid del que podem assumir. Sense una planificació acurada, els lloguers poden pujar fins a nivells difícils d’assumir, les escoles es poden omplir i el sistema de salut es pot tensar. El control migratori és, doncs, una eina imprescindible per prevenir problemes i assegurar que els nous residents i els que ja hi viuen rebin un suport adequat. No es tracta de tancar portes, sinó de saber fins on podem arribar sense comprometre la qualitat de vida que volem preservar.
També és essencial tenir present la dimensió humana. Quan el món ens mostra tragèdies i persones obligades a fugir de casa seva, volem ser solidaris. Però hem de fer-ho amb cap i cor. Donar ajuda real, no promeses impossibles. Acollir refugiats implica habitatge digne, suport psicològic, integració lingüística i oportunitats laborals. No és només obrir portes; és garantir una vida nova que sigui viable i que permeti a les famílies sentir-se segures i acollides sense posar en risc els recursos del país.
Aquest debat és especialment viu arran de les notícies recents sobre corredors humanitaris i l’arribada de persones desplaçades per conflictes. Andorra, com a país petit, pot i vol contribuir a donar refugi a qui ho necessita, però ha de fer-ho segons la seva capacitat real. Ser solidaris no significa perdre el cap; significa actuar amb responsabilitat, planificant bé cada pas per assegurar que l’ajuda sigui efectiva i sostenible.
En definitiva, ser humans i solidaris és imprescindible, però també ho és ser realistes. Andorra pot ajudar, però dins les seves possibilitats. Cal tocar de peus a terra i trobar l’equilibri entre la generositat i la responsabilitat de protegir la qualitat de vida de tots els qui ja hi viuen i dels qui vindran. Només així podrem ser un país acollidor sense posar en perill el nostre propi equilibri social i econòmic.
