Diversos governs han estat venent l’Acord d’associació entre Andorra i la UE durant gairebé una dècada com un projecte necessari, estratègic i modernitzador. No obstant això, la gestió política i comunicativa del procés s’ha caracteritzat per l’opacitat, el desordre i una actitud indegudament despectiva cap a la participació ciutadana.
Les notícies recents en la carta signada pel president francès Emmanuel Macron confirmant la naturalesa “mixta” de l’acord i, per tant, el requisit de ratificació pels parlaments nacionals a Europa és només l’última evidència: després d’una dècada de converses, l’executiu andorrà encara és incapaç d’assegurar un conjunt de termes bàsics del joc. La qüestió central és si l’acord ha de ser “mixt”, és a dir, subjecte a ratificació pels estats membres.
El Govern també va defensar en múltiples ocasions que tal escenari es podria evitar, que el tractat seria tal que les institucions europees el ratificarien ràpidament.
Ara França, un dels dos coprínceps d’Andorra, insisteix formalment que no hi ha excepcions, i que l’acord implica elements, que són necessàriament un cas de competències nacionals. Resultat: el ritme d’implementació de l’acord es retarda i està influenciat per un context europeu políticament volàtil, que té parlaments que poden adoptar posicions inesperades.
La reversió pública de l’optimisme del Govern indica un problema sistèmic: l’opacitat i el no realisme de la retòrica oficial. L’Executiu ha gastat més energia en repetir eslògans ‘Europa és una oportunitat’ o ‘L’acord és indispensable’ que en explicar als votants quines obligacions reals assumiria el país des de 2015. Les consultes públiques han estat puntuals i simbòliques, i la substància material de les negociacions només s’ha conegut parcialment a través d’informació filtrada i notes imprecises.
L’enfocament ha estat reactiu i improvisat en tot moment. A més, el Govern ha subestimat constantment les complexitats diplomàtiques implicades en aquest procés. Assumir que hi havia una excepció legal en una àrea tan sensible com la regulació financera o la fiscalitat, dues àrees on la UE i, més específicament, França han estat inflexibles durant massa temps, és una lectura ingènua del seu context europeu. Si el debat intern tenia com a objectiu calmar la població, els seus resultats externs han resultat ser al contrari: desil·lusió i dubte.
El model de comunicació del Govern també ha ignorat els actors socials i econòmics. Cambres, productors locals, comerciants, joves professionals – aquests van rebre les notícies tard i malament. Fins i tot ara, molta gent no sap quines regulacions impactaran la seva vida laboral, la seva capacitat d’invertir o el preu dels béns i serveis.
El que podria haver estat un procés participatiu i educatiu s’ha convertit en una narrativa hermètica i sovint paternalista. La improvisació dels últims mesos suggereix que el govern andorrà ha estat actuant amb molt més desig que detalls concrets. Percebre amb alta convicció que l’acord guanyaria legitimitat sense haver de passar pels parlaments nacionals sembla més un acte de fe que una troballa basada en informació creïble.
En resposta a la carta de Macron, la confusió és il·luminadora: si França, coprotagonista d’Andorra en l’institucionalisme, havia definit clarament el seu costat, com podria haver inculcat la visió oposada en el Govern? És un descuit crític o un intent deliberat de controlar el risc polític? En lloc del problema tècnic, però, el cor de la qüestió és l’absència de qualsevol relació entre governants i governats.
L’Acord d’associació, que hauria de ser un pacte de país, s’ha gestionat com una qüestió d’oficina que no pot donar una explicació completa dels beneficis i costos del programa. El debat intern va ser tènue i els crítics no van poder obtenir el que necessitaven per sumar-se. Així que la nació es troba, en aquest últim tram, dividida i cansada, i sense coneixement. Hi ha incertesa sobre el futur de l’acord.
La ratificació dels parlaments europeus pot ser llarga i políticament motivada, mentre que Andorra tindrà poca influència sobre això. La naturalesa de les condicions finals, i cap de les quals és plenament entesa per la ciutadania, per descomptat, podria ser molt diferent del que fins ara ha ofert el Govern.
I el problema no és una qüestió de mala sort, sinó d’una dècada de mala gestió narrativa, poca preparació diplomàtica i una visió tecnocràtica d’unes necessitats de país molt diferents de les que mai han existit.
Ara, una dècada després, l’Acord d’associació no només no ha mobilitzat l’entusiasme col·lectiu; ha minat la confiança institucional. La lliçó apresa no ha estat ambigua: la transparència no és un luxe en un país petit; és un deure. I l’optimisme en la diplomàcia és un recurs valuós, però mai pot substituir el rigor.
