A ningú ens agrada que ens vacil·lin o que ens faltin al respecte, però no tots tenim les eines cognitives com per encarar-nos a l’altra part i fer-li entendre que s’està passant de la ratlla. Que podem ser familiars, companys de feina o amics, però això, no li dona el dret de tractar-nos com vulgui, i més encara si el seu comportament ens danya. Així doncs, primer hem de ser conscients del nostre valor social i sobretot, del nostre autoconcepte per així, poder limitar la nostra paciència. Perquè si ens considerem valents, talentosos, empàtics, educats, treballadors, bona gent, etc., mai permetrem que ens faltin al respecte gratuïtament. Només sentir-nos ofesos actuarem amb contundència, donat que les paraules o el comportament de l’altra part no va amb nosaltres, no ens defineix i, per tant, ens defensem.
Si ens diuen inútils, rucs, imbècils, desgraciats, incompetents, etc., no ho permetrem perquè no és cert i, en conseqüència, ho desmentin. I és que no fer-ho comporta que l’altra part creixi emocionalment i doni per fet que ens pot tractar com li vingui de gust. Igualment, dubto molt que un s’insulti a si mateix, però, en canvi, permet que els altres l’insultin, i per això mateix hem de limitar la nostra paciència. Cadascun, tindrà el seu límit, perquè tots som diferents i conseqüentment, la nostra personalitat també difereix, però, així i tot, no hem de permetre que ningú ens falti al respecte, perquè malauradament perdrem la condició d’éssers humans. A poc a poc ens deshumanitzarem i donarem per fet que ens mereixem aquest tracte tan desagradable o si més no, li llevarem importància, dient-nos que no és per a tant.
Aleshores, el nostre estat anímic caurà fins a nivells insòlits i transcorreguts pocs mesos deixarem de ser nosaltres mateixos, no ens reconeixerem i per molt forts que ens consideréssim en el passat, actualment estarem desfets moralment. Així doncs, qui té la sort d’adonar-se’n encara pot capgirar la situació, però per desgràcia és una minoria. Maluradament, una vegada deshumanitzats, és molt difícil tornar a raonar perquè ens movem per les emocions. El nostre comportament està enfocat en la supervivència i el nostre organisme només es guia per la part emocional. Un bon exemple d’això ho trobem en els gossos maltractats: són humiliats i torturats pels seus amos, però, així i tot, no volen marxar del seu costat.
Mentre tinguin aliments i un lloc per dormir calents estan satisfets perquè només volen sobreviure, han perdut l’esperança de ser tractats de manera respectuosa. Doncs, en l’ésser humà, aquest s’oblida del valor afegit, de les seves virtuts i es mou per inèrcia. En definitiva, que hem de comportar-nos segons el nostre autoconcepte i això es tradueix en ser coherents amb els nostres valors. Si ens considerem educats, treballadors, bons ciutadans, responsables, etc., és incoherent permetre que algú ens digui el contrari, i encara ho serà més si permetem que ens falti al respecte.
