Poder pagar un lloguer i viure s’està convertint en un luxe. Siguis d’on siguis i miris a on miris, els preus estan pels núvols. Aquesta part tots la sabem, però qui és el culpable? Els propietaris són tant dolents? Què ens deparen els propers anys?
Andorra té un espai limitat, i cada cop són més escassos els béns i recursos que ofereix el país. El creixement demogràfic i urbanístic dels darrers anys mostra la cara fosca del Principat: cada cop més residents i treballadors se n’han d’anar a viure als voltants d’aquest.
La llei òmnibus no és més que una solució a curt termini i no dona ni una idea de com seran els propers anys en matèria d’habitatge. D’altra banda, les alternatives tampoc donen solucions “democràtiques”; regular més el mercat de l’habitatge andorrà encarirà més els preus o bé farà que menys propietaris inverteixin en els seus i immobles, i hi haurà una decaiguda en la qualitat dels pisos.
Els perjudicats acaben sent els mateixos: els treballadors que o bé viuen en edificis antics i en pitjors condicions o gran part del sou va destinat al lloguer d’un habitatge sense luxes. No oblidem al petit i mitjà propietari, que cada cop té menys garanties a l’hora de posar el pis a lloguer.
En definitiva, que ni les pròrrogues dels lloguers ni regular els preus solucionarà la crisi d’habitatge. Si volem mediació del conflicte esmentat i els seus actors implicats, cal una sèrie de condicions:
En primer lloc, ORIENTAR (que no és intervenir en el mercat) a la construcció de pisos convencionals, perquè la gent pugui accedir-hi. Reduir l’accés al nostre mercat a empreses estrangeres és clau per evitar una massificació de construcció d’immobles de luxe.
En segon lloc, donar garanties jurídiques, polítiques i socials, en primer lloc, als petits i mitjans propietaris que són els que aporten majoritàriament un tracte més personalitzat i acostumen a tenir més valors humans. En segon lloc, garantir una seguretat material (en cas de vandalismes) als petits propietaris. Cal una garantia jurídica que en cas d’impagament de lloguer, aquests tinguin més garanties a l’hora d’aplicar justícia. En un ambient segur els més vulnerables poden invertir.
En tercer lloc, evitar impostos i sobre costos addicionals. Les càrregues de les institucions han de ser les menors possibles per tal de fer més econòmic el cost global de viure. Sempre que s’apugen impostos, qui paga de forma directa o indirecta el preu són els més vulnerables.
En conclusió, l’habitatge no és un dret com a tal, però si un bé de mercat essencial; per tant, si incrementem els costos de la seva elaboració o en construïm d’una qualitat inassolible per a la gent del país, hi haurà un èxode de treballadors cap a les perifèries.
