Un oftalmòleg m’ha obert els ulls, i un metge de capçalera m’ha confirmat la diagnosi. La principal part del problema que pateix la branca de malaltia de la CASS no radica en el suposat abús dels afiliats, sinó en la mala praxis dels mateixos metges.
No sé si els polítics s’hi fixen. Per a mi que no, atès que l’eina més venerada en aquests temps és la tisora. No hi actuació de cap institució que no vagi acompanyada de la retallada amb la justificació fàcil de que no hi ha diners i que s’han acabat els temps de bonança. ¡Quina poca imaginació! Uns temps, per cert, a que ens van acostumar amb el missatge de que tot va bé i que calia gastar i hipotecar-nos perquè estem sota l’aixopluc del capitalisme, el millor dels sistemes, ens diuen.
No posaré jo en dubte que cal reformar el model de seguretat pública. Els comptes no quadren i, penso, serà millor combatre un constipat que curar una grip. Però com que els refredat és més popular i afecta a més gent la prescripció per a la CASS és que el ciutadà acabi pagant la factura en forma de menys serveis. I de passada, de postres, es permeten promocionar els plans de jubilació privats perquè ens anem fent la idea.
Deia al principi que un oftalmòleg m’ha fet veure clar. No amb la vista, sinó amb el cap. Tres visites vaig haver de pagar a l’especialista per un simple mussol en un ull. La primera, per diagnosticar-lo; la segona, de control; i la tercera per confirmar que l’ull havia sanat. Més de 30 euros per un hola i un adéu en cadascuna d’elles. I tant que la sanitat és cara.
El segon cas, acompanyant a un familiar –un fill– al metge. Vaig tenir la gosadia d’aprofitar l’ocasió per demanar una recepta. Recepta que em va costar a preu de visita convinguda: 24 euros per 30 segons de feina.
Estic obert, senyors polítics. Si volen els hi recomanaré el meu oftalmòleg, i segur que a la sortida tindran una visió clara i exacta d’on comencen els problemes de la sanitat pública. També poden començar pel principi, pel metge de capçalera.
Per a més informació consulti l’edició en paper.