L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’addicció com «un trastorn de salut mental i un trastorn del comportament caracteritzat per la necessitat compulsiva de consumir una substància (p. ex., alcohol, drogues, tabac) o de fer una activitat. L’OMS explica que la recaiguda és una etapa comuna dins del procés de recuperació d’un trastorn per addicció, considerant-la part de la naturalesa del trastorn i no un fracàs.
Davant d’aquest fet, es pot treballar amb la reducció de danys en el consum de drogues, una estratègia de salut pública que es fa servir a Europa i no exigeix necessàriament l’abstinència per intervenir, amb l’objectiu de reduir morts per sobredosis, prevenir infeccions (com per exemple el VIH i l’hepatitis), disminuir les complicacions mèdiques i reduir els riscos socials i legals.
Segons explica l’informe ‘Problemas de salud y recursos utilizados en reducción de daños asociados al consumo de drogas’ (2024), elaborat per l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions (OEDA) del Ministeri de Sanitat d’Espanya, la reducció de danys parteix de la idea que mentre existeixi consum és imprescindible reduir tots els riscos possibles i, d’altra banda, mantenir el contacte amb els serveis sanitaris i socials. S’ha de posar en èmfasi que molts d’aquests protocols són per a persones ja consumidores.
La reducció de danys va començar cap als anys 80, amb la crisi del VIH, en què es volia evitar que la gent es morís o es contagiés de malalties greus. Es va veure que moltes persones que s’injectaven heroïna compartien xeringues i arran d’això patien hepatitis i SIDA, i al cap de pocs mesos, es morien. En un moment de gran epidèmia, si les polítiques centrades en l’abstinència no aconseguien arribar a tota la població consumidora, es van plantejar si podien evitar que aquelles persones es morissin o contagiïn.
És llavors quan es van començar a desenvolupar programes d’intercanvi de xeringues d’un sol ús i per a una persona, educació sanitària -ensenyaven a les persones com fer servir aquestes xeringues per exemple- i programes de prevenció de sobredosis, tal com explica el llibre ‘Deconstruir las drogas, la historia completa sobre la reducción de daños y el futuro de la adicción’, de Maia Szalavitz.
La raó és que amb la reducció de danys, es canvia totalment el paradigma: abans predominava la idea que l’única resposta era deixar completament les drogues i amb aquesta política l’important és que totes les persones mereixen protecció, assistència sanitària i oportunitats -tant sanitàries com socials- per millorar la seva salut. És a dir, es posa el focus en la persona, fins i tot en les causes d’aquesta, per millorar la seva qualitat de vida.
Queda clar que el consum de drogues existirà independentment de les prohibicions o el rebuig social que generen. I, sovint les persones amb un trastorn addictiu, pateixen estigma per part de la societat, que pot fer que s’aïllin i evitin demanar ajuda als serveis sanitaris, a la mateixa família o als serveis socials per por a la discriminació. Quan el consum es viu en la clandestinitat disminueix la probabilitat de demanar ajuda davant una emergència, es retarda l’accés de diagnòstic de malalties infeccioses, i augmenta el risc de sobredosis perquè les persones consumeixen soles. En el cas de les sobredosis, la reducció de danys ofereix espais segurs com les sales de consum supervisat, on els professionals poden intervenir immediatament davant d’una sobredosi. D’altra banda, promou la distribució de naloxona, un medicament capaç de revertir els efectes d’una sobredosi d’opioides, segons argumenta l’OEDA.
És important recalcar que la reducció de danys i l’abstinència van de bracet: de fet el primer és una filosofia que vol concloure en el segon cas. Però moltes vegades, provar l’abstinència de primeres pot no ser la millor opció i, desembocar més malestar per aquell pacient. La reducció de danys al final és, no jutjar a la persona pel seu trastorn, acompanyar-la durant tot el procés fins que es pugui recuperar. .
