- La presència de ginys volants va quedar com una amenaça a la nostra Arcàdia, un topall a les millores vials
AMADEU GALLART
De tant en tant ens cal alguna satisfacció. El fet que l’equipament aeroportuari de la nostra comarca torni a funcionar, és una gran notícia. Sincerament, crec que cal felicitar el conseller Joaquim Nadal perquè les seves promeses de les obres i la dignificació de l’espai s’han acomplert, s’engega una activitat econòmica més i s’evidencia com n’és, de fonamental, el bon treball dels polítics seriosos. Malgrat tot, en l’horitzó percebo una certa nuvolada que agrisa el meu estat d’ànim. Penso que aquesta realització ha estat més el fruit de les idees clares d’una conselleria de la Generalitat que no pas la conseqüència dels esforços fets des de l’Alt Urgell.
M’explicaré. Quan es va començar a parlar de la reobertura de l’aeroport, les veus més sentides i convençudes van ser les que demanaven que no s’hi fes res. La posició negativa era molt definida, es van fer manifestacions, actes públics, adhesius… No a l’aeroport, ras i curt, sense més matisacions. Les autoritats, els partits polítics i les associacions de tipus econòmic, es van posar en guàrdia, en una zona de tebior expectant.
La contundència del no va provocar un silenci majoritari. El que era lògic, des del meu punt de vista, és que es defensés massivament una alternativa raonable, un aeroport adequat a les necessitats comarcals i també, perquè no, a les andorranes, en els àmbits esportius, turístics i comercials. La presència de diversos ginys volants va quedar com una amenaça a la nostra Arcàdia, una barrera al ferrocarril, un topall a les millores vials, es donava per feta la realització de gegantines i destructores obres públiques. Tal com ja vaig exposar en un altre article sobre el tema, un aeroport de grans dimensions era de mal encaixar en el teixit urbanístic de la zona de l’Urgellet. Però llavors creia, i continuo creient, que es podien trobar vies alternatives, com pot ser l’actual equipament i el seu creixement entenimentat. Per altra part, comprenc les posicions de la gent que s’hi oposava, o que s’hi oposa, especialment les de la gent d’Adrall, els més afectats per obres d’ampliació.
Raons que són variades, que van des de l’ecologisme rigorós fins a la incompatibilitat entre un aeroport ampliat i urbanitzacions previstes al mateix Adrall, o fins i tot a Montferrer, passant pel pur i legítim desig de residir en una zona rural sense contaminacions acústiques o els partidaris d’una ràpida intervenció ferroviària. No es tracta en aquest article de qui tenia o no tenia raó. De si trens, avions, carreteres, o navegació fluvial pel Segre o la Valira.
És més aviat un tema d’actituds d’una part de la nostra societat massa resignada a ser la cua d’una província obsoleta, a vegades per petits interessos a curt termini. Això em recorda altres situacions com ara el poc nivell d’entusiasme d’alguns sectors en temes bàsics com la nova divisió del territori, que hauria de potenciar el nostre territori, els nostres ajuntaments, la nostra comarca, ubicar-nos sòlidament dins del mapa de Catalunya.
També em recorda, entrant més en una anàlisi històrica, els ingents treballs que ara fa cent anys va haver de fer Josep de Zulueta per innovar la producció agrícola i ramadera de l’Alt Urgell, treballs duríssims que sí que van tenir un fruit esplèndid al moment en què va comptar amb el consens d’una part important de la societat de la nostra comarca.
¡Què benvinguda, que necessària que seria ara una nova ventada zuluetista que ens impregnés fins al moll dels óssos, que ens donés força per lluitar pel nostres futur!
Economista. redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
