Els carrers de La Seu són ideals per a les festes. Amb el bon temps la nostra Festa Major ha lluït de veritat: Passejar sense cotxes pel Passeig, l’Avinguda, el carrer Major, tota la zona del Doctor Peiró. S’ha d’agrair als veïns que suporten sorolls nocturns, la música sincopada de les atraccions. La nostra ciutat sembla feta per a festes, fires i mercats: carrers amples, veïns pacients, actituds generalitzades de civisme. I sobretot un sentit d’agraïment i de record per als nostres predecessors, a través, ara, de l’alegria festiva.
A la nit del diumenge vaig assistir a un curiós espectacle, el del músic i cantautor, Miquel del Roig. L’artista, sol amb la guitarra, enfila dotzenes de cançons de lletra i música molt coneguda. Les adapta al seu estil i de tant en tant queda en silenci deixant que el públic participi i les vagi cantant. El grau de participació és molt entusiasta quan es tracta de cançons o lletres referides a la independència de Catalunya o a la relació amb la resta de l’Estat Espanyol. Bé, som en un petit somni d’una nit d’estiu, amb un públic majoritari d’envejable joventut, magnífiques edats –si mes no per als que ens anem apropant als setanta- de 17 a 25 anys, i altres exemplars més quarentons però d’indubtable esperit juvenil.
En una nit així explota sense complexos aquest corrent independentista que aplega tantes sensibilitats i que en grups joves es manifesta nítid i poderós, potser amb un punt d’il·lusió festiva, amb la càrrega pròpia del famós viatge cap a Ítaca, viatge no comprés a cap catàleg de les agències del ram. Un, fill de la transició política i nét de la Guerra Civil, es complau en aquesta immersió de llibertats i no pot evitar de pensar que se’n pot fer de tanta energia, de tanta il·lusió que s’ha generat cap a una Catalunya independent. Què serà d’aquesta foguera cívica si en el marc dels propers anys hem de continuar esforçadament en la lluita per les nostres llibertats i la millora de la qualitat de vida de les classes populars en una lluita de trinxera, pam a pam? Com quedarà en el pòsit de les actituds de tantes persones veure que Ítaca independent no és a un o dos anys vista sinó a alguna que altra dècada d’esforçadíssims treballs polítics?
La complexitat política de l’Estat Espanyol, el laberint administratiu en què actualment es troba la construcció europea -un dels grans ideals del catalanisme-, no ens ha de fer por de cara a la consecució del nostre ple autogovern. És una lluita política que, com totes les grans construccions socials, necessita un temps i necessita una estratègia adequada. Bo és que a la Festa Major es manifesti amb alegria el nostre sentiment d’independència. Dolent és, en la meva més humil opinió, que confonguem la cansada i obligada lluita quotidiana per un país millor amb una confrontació que es resol en una, o dues, cites electorals. El problema no és si volem o no la nostra Ítaca, el problema és que la carretera que ens hi podria portar s’assembla molt a la carretera 1313 dels nostres anys cinquanta i nosaltres ja anem amb els cotxes del segle XXI. El perill d’estimbar-se és important.
Sempre he pensat que el conjunt dels polítics catalans presentava un bon nivell intel·lectual. Som un petit territori però amb unes necessitats de país, amb una cultura pròpia, amb una tradició social i econòmica que no té res a veure amb el que s’entén generalment pel concepte «regió». Això no treu que hem comés errors de pes als darrers anys, errors que afebleixen la velocitat per aconseguir uns bons, definitius, fonaments «nacionals». Personalment, el que sotasigna, sempre adherit a organitzacions d’esquerra com el PSUC o ara ICV, era un gran admirador de la figura política de Jordi Pujol, figura que sobrepassava el seu propi partit. Aquesta admiració col·lectiva que se’ns ha tornat cruel llança contra el catalanisme polític, en el fons produeix que el malmès carisma del President ens presti un nou servei: Evidenciar la necessitat prioritària d’unes noves formes d’actuació política que permetin aconseguir millores socials i fites sobiranistes. Embolcallar-nos ara amb la bandera, a mena de parapèn, és agafar la drecera equivocada.
