El divendres de la setmana passada varem tenir a la Seu la coincidència de la presentació de dos llibres, que encara que molt diferents, tenen algunes similituds perquè a tots dos hi trobem la nostàlgia del temps passat. I tenen en comú que ens parlen de dues institucions rellevants a la Seu dels anys 50 i 60 del segle passat: El Seminari i La Salle. Amb el primer descobrim la quotidianitat del Seminari i la vida reclosa dintre de les seves parets. L’altre ens parla de La Salle i dels seus mètodes d’ensenyament.
La primera presentació, a càrrec de Mossèn Xavier Parés i d’Ermengol Puig, es va fer a la capella de la Immaculada del llibre Confessions d’un excapellà de Tahulll, de Francesc Ribes Juanati, a les 7 de la tarda, i la segona a la Biblioteca de Sant Agustí del llibre Les Fantasies del Nàufrag, de Pep Albanell amb l’Albert Villaró com a presentador. Vaig assistir a totes dues, arribant un pel tard a la segona. A Les confessions d’un excapellà hi trobem com una espècie de llibre de memòries on l’autor ens explica les seves vivències al seminari de la Seu i la seva tasca sacerdotal, a Puigcerdà, a LLimiana i finalment a Ripollet fins a la seva secularització. Diria que és un llibre valent on Francesc Ribes tracta sense embuts de la duresa de la jerarquia de l’Església, els problemes de l’adolescència, l’enamorament, el sexe. I ens explica la vida diària al Seminari de la Seu i del fred que hi passaven i de l’esperança d’una Església més humanitzada amb l’aparició de Mossèn Quer com un antecedent del Vaticà II, amb el qual tampoc arriba a l’obertura de mires que l’autor necessitava. Ermengol Puig va dir que el llibre era trencador i que artísticament es podia equiparar al surrealisme, i em va fer venir moltes ganes de llegir-lo detingudament.
Vaig arribar tard a la presentació del llibre del Pep Albanell, amb l’avantatge que ja l’havia llegit i que l’havia trobat entranyable, doncs el protagonista és un nen, i és el mateix autor que també es confessa. Ens trobem amb una historia narrada en primera persona, però per un nen que arriba a la Seu i sent la solitud. Li costa integrar-se i fer amics, troba refugi en els llibres, se sent com un nàufrag en mig d’un oceà i troba en els personatges de ficció l’ancora de companyia que no troba en l’entorn que l’envolta, que és la vella i coneguda realitat de la Seu de la postguerra. Sort que a part dels llibres té el refugi de casa seva, on malgrat que el rondinin s’hi sent segur i on sent la calor de l’estufa (no va passar el fred dels seminaristes) i la de la seva família.
El nàufrag troba també comprensió en dues persones grans, la sra Poch de la Biblioteca, i el sr Miñanbres de la llibreria, amb qui hi tindrà una relació molt especial. L’escriptor que és avui es va forjar en aquell anys d’infantesa i primera joventut.
