Quan hi ha alguna cosa que estimes com si fos la teva vida i resulta que, per les raons que siguin, no acabes de viure-ho com voldries, la sensació de malestar que et crea és estranya. Amb tot, hi ha petits detalls que et serveixen per poder assaborir el que està passant, i si abans anaves a cada partit al Poliesportiu d’Andorra i seguies l’actualitat del MoraBanc amb intensitat, i ara es dóna el cas que ho veus una mica des de fora, tornar al que des del club nomenen com la Bombonera sempre és una alegria. I si a més l’equip guanya, festival.
Però les coses que observo en el Poliesportiu van més enllà dels 21 punts que ahir va encertar Jawai, o de la implicació i els dos triples de Víctor Sada –un d’ells, ho he de recordar, per aclamació popular, amb el jugador tot sol, mirant als dos costats i pensant, tot el pavelló en peu exigint-li arriscar… i dins–, sinó en tota Andorra representada a la graderia. Hi eren banquers que tenien aparcat a fora un cotxe que ni vostè ni jo podrem comprar en tres vides, i també d’altres que coneixes i que saps que pateixen per acabar el mes i oferir-li tot allò que necessiten als seus fills, i hi ha nens que corren i criden pels corredors amb una alegria desbordant, adolescents que passegen en grup intentant controlar les seves hormones, i senyors i senyores que te’ls trobes en el dia a dia en el supermercat amb els néts, però que en el pavelló es transformen, bufanda al coll, en una mena de Silvester Stallone enfurismat en Cobra.
I mola. Molt. Perquè això és l’esport, aquesta bendició que ningú no sap per què ni qui ni com va inventar un dia perquè és una condició innata de l’ésser humà donar-li candela al cos, i així gaudir del teu esforç i, com en aquest cas, de l’esforç dels altres. I allà se’ls veu, tots en un mateix lloc, gaudint, escridassant, d’altres simplement pensant en ella o en ell a qui li volen dir alguna cosa ben maca, oblidant que hi ha un partit a la pista i que uns quants homes molt alts i molt forts batallen per fer entrar una pilota en una cistella a vegades ampla i d’altres molt petita. És l’esport, una meravella que ens uneix a tots. Què bo.
