- Penso que és molt important la recuperació del lligam entre el sentit del tacte i l’art de l’escultura
ANTONI POL
Les capses exposades a l’Ara Art Galeria de Caldea de Gemma Piera són “fràgils construccions de terra cuita”, en paraules de Faust Campamà. I també “el seu vocabulari, el seu alfabet, partint d’una forma geomètrica pura, primària i bàsica com és el quadrat… Mòduls combinats entre sí, mostrats com a instal.lació o intervenció escultòrica o bé presentats a la paret formant una composició”, en paraules de Joan Gil.
Seguint amb aquest darrer, són “una disposició de formes arquetípiques, construïdes en un calculat ordre i rigor mentre, que es van repetint-sempre amb petites variacions i en diferents dimensions-amb la finalitat de cercar l’estructura més depurada, refinada i substancial” … “un diàleg dels contraris: el buit i el ple, la racionalitat i l’emoció, el blanc i el negre, el gest i la construcció, la fragmentació i la unitat” … “formes que emmagatzemen idees, passions, vida, i que temeroses del seu existir s’agrupen en articulacions per tal de créixer” … “una porta oberta al diàleg, a la comunicació, a la interpretació personal d’un fet real i no imaginari d’expressar allò més íntim i personal, malgrat les interferències que es puguin provocar en aquesta interrelació entre emissor i receptor” … “ceràmica, paper, filferro, corda, matèries heterogènies i diverses emprades per transmetre vivències plenes de poètica i de testimoni personal” … “reduccionisme minimalista, en un sintetisme i una simplicitat formal adreçats a conquerir l’absència… presències que tanquen buits de silenci, absències que canalitzen plenituds, secrets que amaguen comunicacions a punt de revelar”.
La translucidesa de les capses xineses o la capsa lúcida, si bé contrasta primerament amb l’opacitat o hermetisme de les capses hermètiques, no és així finalment perquè ni aquesta darrera és total pel desajustament i finor dels quadrats ceràmics entre si o els forats pels quals són lligats, ni la primera és tal per la rugositat i pelositat del paper. Tots dos són l’exposició del concepte de volum o cos, a partir d’un continent i un contingut. L’obra Enfilall exposa el procés, el camí, l’acte previ a l’assoliment de la corporeïtat, és a dir, en aquest cas, l’escultura.
Estructures que ens remeten a cossos construïts a partir d’una materialitat fràgil, malgrat les lligades, les cosides, els ferratges o els filats que consoliden l’estructura. ¿Una estructura per contenir què? Precisament tot allò intangible i eteri que ens omple a tots els éssers vius, i que constitueix el nostre alè vital.
L’AIRE QUE
ens traspassa. Poc importa que hi hagi espais oberts, com ara els forats que ens connecten realment amb l’espai i amb l’univers. I tot això, amb les aparences formals i de color, d’estructura i de procés per a ser viscudes, no només amb la vista sinó, i sobretot, amb el tacte. L’escultura de Gemma Piera és especialment tàctil. Només tocant-la s’acaba d’experimentar les millors sensacions possibles amb capacitat d’emocionar i de sentir.
Igual que la xemeneia: Sobreeixidor d’entranyes del 1993. És important la recuperació del lligam entre el sentit del tacte i l’art de l’escultura. Trobat el camí (mètode) només cal desitjar que l’artista pugui prosseguir en el seu treball i progressar, any rerE any (que passen volant), superant els talls intermitents soferts fins ara, i innovar amb regularitat i emprendre projectes nous per evitar la rutina. L’enginy subjacent, la qualitat de l’obra i l’encert del camí garanteixen els resultats. Cal deixar ara que brolli l’obra lliurement, amb flexibilitat i sense ànsia.
Arquitecte. redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
