Amb el dia dels enamorats a tocar, un dia que exalta l’amor i l’afecte, i que les parelles acostumen a celebrar sopant, intercanviant regals, enviant targetes romàntiques, i passant temps en parella en activitats especials (tot i que jo no l’he celebrat mai, que per alguna raó tenim el nostre dia de “Sant Jordi”), ens preguntem si totes les relacions són sempre tan “idíl·liques” com ens pinten els anuncis, o si tothom discuteix com ha passat o passa en les nostres relacions.
Doncs per la tranquil·litat de més d’un o una us puc dir que les discussions en parella són inevitables. I és cert que, a priori, és fàcil pensar que una parella que discuteix sovint no funciona, i que una parella que no discuteix gairebé mai és perfecta, però la realitat és més complexa que això. Dues persones que tenen pensaments, emocions i maneres diferents de veure la vida, no poden estar sempre d’acord en tot, i discutir forma part de la nostra manera de gestionar les emocions.
La vida real no s’assembla a les pel·lícules, la vida real té cansament, presses, inseguretats, silencis mal interpretats, ferides antigues que s’activen sense avisar i paraules que surten massa ràpid, sovint abans que les puguem pensar. I per tot això, discutir no és un fracàs en la relació, sinó una conseqüència natural de compartir la vida, ja que aquesta decisió comporta conviure amb una altra ment que pensa diferent de la nostra, amb un altre món emocional i amb una altra manera de sentir i d’interpretar les coses. Implica trobar-se en la rutina, en el senzill, en el que es repeteix, i descobrir que aquell amor que sentíem tan gran té vores que es freguen i que poden fer mal.
Que les parelles discuteixen és un fet. Però no és el fet important, el que si és important és el que passa en aquestes discussions i, especialment, el que queda després. La raó és que hi ha discussions que, tot i fer mal, construeixen, i, en canvi, hi ha d’altres que, tot i semblar petites, destrueixen, i ho acostumen a fer lentament.
El conflicte no és un enemic, i sovint apareix perquè hi ha amor, una necessitat de ser vist, escoltat i valorat, alguna cosa que importa, alguna cosa que ens fa sentir malament o tristos. Moltes de les discussions comencen per coses petites, un comentari que no s’ha fet en el to o amb les paraules adequades, un to sec que l’altra no ha entès, una mirada d’indiferència que possiblement es justifica per un descuit, un “després parlem” que mai arriba… però darrere de totes aquestes petites coses trobem una de més profunda: una emoció que demana atenció.
Si ho pensem bé, no discutim pels plats bruts, pel missatge que no ens han contestat o per l’hora d’arribada, discutim perquè, sense adonar-nos, sentim que l’altra no està cuidant-nos com nosaltres necessitem, i això fa mal, molt de mal. En una relació sana, la discussió és una forma, potser no la millor, de dir a l’altre que “m’importes, i això m’està afectant”, un “mira’m, no ens perdem”.
Però, sempre hi ha algun ‘però’, no totes les discussions són sanes, ja que per ser-ho és necessari que, tot i que estem molt emprenyats, el respecte es mantingui, que les paraules no siguin armes i que l’objectiu no sigui guanyar sinó entendre. Discutir de forma sana no és parlar com un psicòleg, ni tenir el control absolut, perquè les emocions existeixen i sovint cal plorar o apujar una mica la veu, però inclús en el caos d’una discussió sempre ha de romandre la dignitat de l’altra persona. En una discussió sana pot haver-hi dolor, però mai humiliació, pot haver-hi frustració, però no menyspreu, pot haver-hi una mica de distància momentània, però no càstig. I encara que hi ha tensió, que el to sigui tibant, l’altre no es pot convertir en l’enemic. En les discussions sanes, tot i que no trobem la solució perfecta, tots dos hem de sortir alleugerits, sentir que hi ha quelcom que s’ha mogut, que s’ha parlat alguna cosa, que la relació està fent reajustaments necessaris, que està creixent i trobant noves formes de sostenir-se.
Perquè l’amor real no és només una emoció bonica, també és negociació, és aprendre a conviure amb les diferències sense trencar-se. I en les discussions sanes al final sempre apareix un gest com una mirada més suau, un perdó, una carícia, un “vine i abracem”, això és tan fonamental… I no perquè esborrem el que ha passat, sinó per demostrar-nos que encara hi ha nun pont que ens uneix.
En canvi, en una discussió tòxica, l’amor es converteix en una amenaça, es transforma en una forma de violència emocional. I passa quan l’objectiu no és resoldre, sinó fer mal, quan es busca fer mal en el punt més feble, quan s’utilitza informació intima com a arma, quan el que es diu no té la intenció d’expressar una emoció, sinó destruir l’autoestima de l’altra, quan el problema no és un tema sinó l’altra persona. Si hi ha humiliació o sarcasme cruel, si hi ha patiment o por que t’abandonin, tot i que després arribi un “perdó”, tot i que en acabat riem o ens abracem, les ferides queden dins, i això és un senyal que la relació està feta malbé.
Si les discussions comencen a ser tòxiques, la relació ja no és un lloc segur, perquè es comença a viure amb tensió, amb cura, mesurant paraules i intentant evitar explosions. L’amor es torna por, i el silenci no és pau, sinó que es fa servir com a càstig, i tot això desgasta molt.
La diferència entre una relació sana i una nociva no està en el conflicte, està en el que passa després. En una relació sana, després de discutir arriba la reflexió, la responsabilitat, el reconeixement i la intenció de millorar. En una relació insana, les discussions se succeeixen en bucle, amb un guió compartit, es crida, es plora, es demana perdó, es promet canviar, i posteriorment tot torna a passar de la mateixa manera… al final les discussions no són episodis, sinó que creen una atmosfera, i aquesta fa canviar les persones.
En definitiva, discutir no és el problema, el problema és com s’estima. Discutir no trenca una parella, ho fa la falta de respecte, la manca d’empatia i la repetició del que fa mal. Les discussions sanes obren portes i fan créixer, ensenyen i permeten conèixer-se millor, Les tòxiques tanquen portes, deixen ferides, canvien la manera de veure l’altra, i de mica en mica la manera que et veus a tu mateix.
Al final, la parella sana no és la que mai es trenca, sinó la que sap reparar-se sense destruir-se, perquè estimar no és evitar el conflicte, sinó aprendre a discutir sense perdre l’amor pel camí.
I avui acabarem amb una frase del moralista i assagista francès Joseph Joubert, que diu que “l’objecte de tota discussió no ha de ser el triomf, sinó el progrés”. I això aplica tant a parelles com a qualsevol àmbit.
