A començaments d’agost vàrem presenciar, no sense neguit, un nou episodi de caigudes en el preu del petroli. Aleshores, la pregunta que em feia tothom era: Pot un nou cicle de caigudes en el preu del petroli suposar una nova amenaça per a les borses a nivell mundial? Una pregunta recurrent encara avui, I al mateix temps lògica, doncs encara conservem tots en la nostra memòria la connexió fatal entre la caiguda del preu del cru i l’ocàs de les borses que va tenir lloc a la part nal del 2015 i a principis del 2016.
Per descomptat que és legítim témer una reedició del col·lapse borsari en cas d’un nou enfonsament del cru! Per la simple raó que existeix un vincle tan tòxic com inapel·lable. Aquest vincle estreba en que l’enfonsament del cru fa inviable moltes de les explotacions no convencionals (alguna cosa palpable i notori, especialment després de visualitzar la purga en el mapa energètic d’EEUU al 2015, que va passar de 1900 plataformes a 404, al so de l’estimbi del cru).
Però, vostès, que ja saben tot això, el que realment desitgen saber és si hem après del passat i si els mercats s’han adaptat de manera que puguin encaixar (avui) una reculada en el cru.
Bé. Haig d’admetre que el confort amb el qual el comú dels mortals pretén abrigar-se m’empeny a subratllar-los que si la nefasta connexió ja va ocórrer en el passat, el més probable és que es pugui tornar a reeditar. No obstant això, no estaria sent just amb vostès, els estaria parlant com qui en usar les paraules no fos una ment, sinó una memòria amb llavis. Els estaria mentint doncs, en realitat, sí podria ser que les borses aguantessin un nou desplom del cru.
Per descomptat, puc equivocar-me en això, però és el que penso. Veiem. Ja fa un temps que insisteixo en que el sector energètic ha mutat d’un mercat monopolístic a un mercat competitiu. Els he parlat de com en un mercat competitiu els preus es xen en un rang delimitat (per la part alta) pel cost marginal del productor car. Tot això, em va fer pensar en el seu moment que, com tot mercat competitiu, aquest es proveeix i s’ajusta de forma automàtica en cada nivell de preus, la qual cosa signi ca que ara els rangs de cotització seran molt ferms. Així ha estat.
El rang en el qual m’he vingut recolzant és el del 30-50 dòlars per barril, després de pentinar dia a dia les dades i la resposta de la producció global a cada nivell de preu. Per exemple, amb el cru proper a la barrera dels 50 dòlars vaig poder observar com el percentatge de projectes viables amb un cru inferior a 60 dòlars va augmentar al 70 %, la qual cosa signi ca major oferta i, per tant, un fre a la pujada del preu. De la mateixa manera, al gener del 2016, amb un preu al voltant de 30, vaig assistir estupefacte al tancament del 78 % de les plataformes a Nord Amèrica.
Això, en català romanç, significa menys producció. De fet, molta menys. Ah! I també un límit a les caigudes en el preu.
Sabent avui que el mercat de producció energètica es reajusta ràpidament i que, per tant, els rangs seran ferms, descartaria tendències perennes o eternes, tant del costat de les caigudes com de les pujades.
Davant de tal quadre, el lògic (que no signi ca el més probable) és que els pensaments foscos de fallides massives i inapel·lables d’empreses energètiques no haurien de colpejar les nostres fatigades ments. Si la resta d’inversors i agents del mercat entén això com jo ho entenc (sé que potser demano massa), proclamo que no hauríem de veure un enfonsament sostingut als mercats de deute High Yield, ni tampoc en les borses.
Jakob Breitinger posaria ràpidament al descobert el indefugible fet que no posseeixo la protuberància del coneixement. D’acord. No obstant això, mantinc intacta la meva sospita que les grans caigudes dels mercats, si és que han de passar, no vindran pel costat d’un petroli barat. Però aquesta ja és una altra discussió.
