PERIODISTA
Molt pertorbador, si és que és possible el més o el menys en aquests temps de generalitzades pertorbacions, és que els que arruïnen a les nacions febles mitjançant la usura, són els mateixos que consenten les matances de Síria. O que fins i tot aquells que, pertanyent a nacions dèbils com la nostra, la debiliten més encara permetent que es robin els estalvis de la gent gran d’aquelles Caixes on els van guardar per alimentar avui els seus fills en atur i als seus néts, siguin també els que , podent evitar el genocidi o fer alguna cosa per evitar-ho, es limiten a abonar a la formulària impotència de l’ONU.
O dit d’una altra manera: el món, que tant sembla haver canviat, és el mateix de sempre, el mateix món segrestat per gent sense escrúpols en aquest cervell no caben sinó les notes del vals dels mercats, dels diners, dels guanys, dels privilegis, de les comissions, i no les de l’estupefacció o la ira davant el que fa un bon client de la seva indústria bèl·lica, el sàtrapa sirià, amb els seus civils, tots aquests nens morts i alineats a la morgue d’Hula. Una sola bala o un sol resquill de metralla de les emprades en aquesta o en qualsevol de les matances del règim de Damasc és, en si mateixa, una arma de destrucció massiva, ja que liquida la vida sencera, la vida present i futura que està representada en els nens, més, pel que sembla, cap de les potències que s’aixequen al matí pensant en l’euríbor i en la cotització del dòlar o l’euro, i que se’n van a dormir gronxant-se als sinistres sons de l’evolució del deute o de la prima de risc, se sent concernida, ni a l’aixecar-se ni anar a dormir, per aquests crims contra la humanitat, o, més exactament, contra el millor d’ella.
La xusma que governa el món, no per minoritària més selecta, pretén reivindicar vetllant pels interessos de la plutocràcia i de la cleptocràcia, valgui el pleonasme. I és incapaç de cosir un atura-bala al pit dels innocents dels patis de darrere.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
