No, amics meus, no és el títol d’una de les magnífiques novel·les de Simenon, és una sensació que tenim tots els que volem pensar en què passa quan un es jubila i accedeix a la plausible condició de component de les classes passives. I aquesta reflexió es converteix en un immens pantà enigmàtic quan volem estendre-ho a tot el col·lectiu. D’entrada, com a individus, ens adonem que no hem estat prou previsors —econòmicament parlant no hem estalviat tot el que caldria—, prioritzàvem aquelles vacances, aquell increment de nòmina, aquell canvi de vehicle… La jubilació era un horitzó llunyà i, a més, pensàvem que ja hauríem viscut prou i que tindríem ganes de descansar. Una bona cotització no era ja un problema secundari sinó terciari. Com deia un professor, de memòria molt llunyana, del meu Institut de la Seu —ple d’andorrans en aquell temps: “Error, tremendo error!!”. La teoria de la relativitat es fa evident en l’etapa del jubileu: cent euros al mes valen molt més jubilats que en actiu, quan, en realitat, és la mateixa quantitat.
Les autoritats, conscients de l’enorme concentració de vots que suposem, intenten afalagar, amb proclames més o menys sentides, el segment de personalitats que van dels seixanta-cinc anys en amunt, perquè som del 20 al 25% de la totalitat de la població. És a dir, molta gent! Elles, com nosaltres, quan volen enfocar la nostra problemàtica no saben gaire com sortir-se’n. Alguns veuen un conjunt de persones al qual se li ha de fer discursos d’agraïment pel que se suposa que han fet durant tota la seva vida laboral i, a més, els etziben conceptes com avis, padrins, iaios o el que convingui, independentment que tinguin nets o no… Quin problema hi ha, si després se’ls fa fer un bon dinar! Altres confonen aquest segment de població amb el sector de persones fràgils que necessiten atencions continuades, que existeix i és digne de la més gran consideració. Llavors el discurs va de residències o d’atencions sanitàries. Uns altres diuen que el que s’ha de fer és mantenir relacions intergeneracionals i, agafant el rave per les fulles, organitzen visites d’infants a les llars residencials. També, ja més aconduïts pel signe dels temps, organitzen cursets per evitar la bretxa digital sense donar tota la culpa a la maldat de les entitats financeres.
I nosaltres, els jubilats i les jubilades, què fem? Doncs el mateix que els nostres polítics, viure en un clima de desorientació total davant d’una nova etapa, la darrera de la vida, tret dels quins disposen de sentiments religiosos tradicionalistes que tenen clar que el seu destí és infernal o celestial, segons sentim a les homilies funeràries. Quan fem els seixanta-cinc anys, el primer que pensem és que encara som joves, que alguns, i sobretot algunes, fan encara molt goig i a veure qui és el que s’inscriu en un d’aquests esplais que el que fan és només coses de vells, pensem. La solució que busquem és gairebé sempre individualista i volem mantenir, casos concrets al marge, un ritme de vida similar al d’abans, finançat en forma de pensions per l’Estat espanyol o pels coprínceps evolucionats cap al govern constitucional d’Andorra.
L’enigma sobre què significa el conjunt de les persones grans es fa patent. Ja no podem dir el que serem quan serem grans perquè ja ho som. Una cosa que se’ns fa evident és el que va dir l’amic Fèlix Zapatero, president de la Federació d’Associacions Andorranes de la Gent Gran, a la taula rodona de la Setmana de les Persones Grans de la Seu, que girava sobre aquesta temàtica. Zapatero, amb la companyia de l’alcalde de la Seu, Joan Barrera, i de la directora dels Serveis Socials de l’Alt Pirineu i Aran, Eva Jordà, enunciava que les persones grans estan dividides, com a mínim, en tres segments: els dels joves, dels 65 als 75 anys; el dels que van dels 75 als 85 anys, i els més veterans o més veteranes. De fet, de moment, l’enigma es converteix en tres enigmes, més assequibles per a una anàlisi sociològica.
El que pretenc amb aquest article, amics lectors, és exposar que la temàtica de les persones grans és tan complexa com la seva composició i que cal analitzar-la amb una serietat política basada en la demografia i en l’argumentació sociològica. Ah, i sempre sobre les premisses dels condicionaments mínims d’un Estat de Benestar. I que abans de parlar, o d’escriure, sobre el tema, cal comptar fins a vint-i-cinc, i per practicar la memòria, en anglès. .
