Aquell dissabte de les vacances d’agost vam decidir visitar l’Òpera Garnier. Fins i tot abans d’entrar, l’edifici ja imposa una presència gairebé escènica: la seva façana, d’un classicisme exuberant, és una declaració d’intencions. El París del Segon Imperi volia convertir la cultura en una forma de prestigi, i la Garnier n’és encara avui el millor testimoni.
Un cop a dins, l’efecte és aclaparador. Els marbres, els daurats, la monumentalitat de l’escala principal i el joc de miralls que multiplica la llum recorden que aquesta òpera no és només un espai per a la música, sinó també una construcció simbòlica. Charles Garnier va concebre l’edifici com una obra total, capaç d’unir arquitectura, pintura i escultura en una mateixa experiència estètica.
El Palais Garnier, a més, acull bustos dels grans noms de l’art líric que es van succeint al llarg de tot l’edifici, on també es poden admirar figures mitològiques, escultures al·legòriques i motius inesperats com la salamandra, l’òliba o el ratpenat. El lloc està envoltat d’una atmosfera fabulosa. La sala d’espectacles tanca, per la seva banda, un tresor preciós i inesperat: un monumental fresc de 220 m² executat per Marc Chagall cobreix integralment el sostre. La pintura, que corona la sala tota vestida de vermell i daurat, ressalta pel seu aspecte contemporani i pels seus colors intensos, en un contrast esfereïdor. Aquesta obra, que constitueix el veritable punt culminant de la visita, aporta una modernitat innegable a l’edifici i el converteix en un monument excepcional.
El que sorprèn no és només la magnificència arquitectònica, sinó la manera com l’art i la vida social s’hi confonen. La Garnier no va ser concebuda únicament com un espai per a la música, sinó com un escenari social. Els vestits que s’hi conserven, les llotges i el ritme cerimoniós dels passadissos evoquen un temps en què assistir a l’òpera era, també, una forma de representar un paper en la vida pública. La cultura s’hi entenia com una afirmació de prestigi i de pertinença.
A la tarda vam visitar el Centre Pompidou, el contrapunt perfecte a aquella òpera de marbre i or. L’edifici de Piano i Rogers, amb les seves estructures i canonades visibles, proposa una altra idea de cultura: la de la transparència i la llibertat creativa. Si la Garnier representa l’ordre i la jerarquia, el Pompidou simbolitza l’obertura i la igualtat d’accés. En la primera, l’art és contemplació; en el segon, experiment.
A pocs metres, la Fontaine Stravinsky em va sorprendre especialment. Cada escultura representa una interpretació abstracta i lúdica de la música de Stravinsky, amb formes geomètriques i colors brillants que reflecteixen l’energia i el ritme de les seves composicions. La combinació d’elements cinètics i estàtics crea una sensació constant de moviment i dinamisme, gairebé com si l’aigua ballés al compàs de la música. És una obra que connecta l’art amb la vida quotidiana i resumeix l’esperit del Pompidou: fer visible la creativitat enmig del carrer.
Dues arquitectures separades per un segle —i una font que les uneix en esperit— resumeixen una mateixa tensió: la de conservar i, alhora, reinventar-se. L’Òpera ens recorda la necessitat de mantenir la memòria; el Pompidou, la d’assumir el risc del nou. Entre totes dues, París continua essent una ciutat on la cultura es pensa, es discuteix i encara importa.
