Aquests dies ha sortit als mitjans de comunicació que una candidata andorrana a magistrada del Tribunal de Corts, va presentar un recurs que qüestiona la constitucionalitat de certs articles de la Llei qualificada de la Justícia que permeten el nomenament de jutges que no siguin ciutadans andorrans, ja que el Consell Superior de Justícia havia nomenat una magistrada de nacionalitat espanyola per al càrrec que també aspirava la magistrada andorrana.
L’article 25 de la Constitució d’Andorra estableix “que tots els andorrans tenen dret, en condicions d’igualtat, a les funcions i càrrecs públics, d’acord amb els requisits legals” i “que l’exercici de càrrecs institucionals queda reservat als andorrans”. Per tant, al primer que s’ha d’analitzar és si un jutge o magistrat exerceix una funció o càrrec públic, al que poden accedir ciutadans andorrans o no, o bé, un càrrec institucional, reservat exclusivament als andorrans. Des del meu punt de vista, la qüestió queda resolta amb l’article 90 de la Constitució que parla “funció jurisdiccional”, encara que pugui ser contradictori amb l’article 66 de la Llei qualificada de la Justícia que estableix que l’accés a la carrera judicial queda reservada als andorrans, per tant, els batlles i magistrats exerceixen un càrrec institucional, i en conseqüència funció exclusiva per als ciutadans andorrans, però, immediatament després, aquest precepte diu que, en aplicació de la Disposició transitòria segona de la Constitució, es poden designar jutges i fiscals procedents dels Estats veïns mentre no sigui possible fer altrament, és a dir, és una excepció al principi de nacionalitat que proclama l’article 25 abans citat.
Per aquest motiu l’article 90 de la Constitució estableix que tots els jutges, independent de la seva categoria seran nomenats entre persones titulades en dret que comptin amb aptitud tècnica per a l’exercici de la funció jurisdiccional, per tant, aquest article no menciona expressament la nacionalitat andorrana com a requisit, sinó, sols ament, parla de la titulació i la capacitat tècnica de l’aspirant a jutge o magistrat. Per aquest motiu, la Llei qualificada de la Justícia reforça que pugui haver-hi jutges i magistrats no andorrans, encara que de forma subsidiària i amb límits, i, per tant, no crec que als preceptes citats d’aquesta llei puguin ser contraris a la Constitució.
La Disposició transitòria segona de la Constitució és la clau per entendre el sistema judicial andorrà, i té una especial transcendència quan afirma “Mentre no sigui possible fer altrament”, ja que aquesta expressió indica que la designació de jutges i fiscals procedents dels estats veïns (Espanya i França), és una mida “transitòria i excepcional”. Aquest text suggereix que aquesta situació hauria de durar fins que a Andorra pogués formar prou juristes -jutges i fiscals- propis, però, en la pràctica, aquesta disposició transitòria s’ha mantingut molts anys per la Llei qualificada de la Justícia. En tot cas, la mateixa Constitució encarrega explícitament a aquesta Llei qualificada que reguli el règim de nacionalitat per als jutges no andorrans, al que legitima el precitat article 66 de la Llei de la justícia.
Dit això, la pregunta que en faig és si la disposició transitòria segona es contaria a l’article 25 de la mateixa Constitució, però la meva resposta amb porta a la conclusió de què no es contraria, sinó que es justifica mitjançant principis constitucionals i tècniques jurídiques, per al següent raonament: Les disposicions transitòries no són anomalies, sinó una eina essencial per gestionar el pas d’un ordenament jurídic anterior a un de nou, que es fonamenta en el propòsit de regular situacions temporals o de transició per garantir l’aplicabilitat pràctica de la Constitució des del primer dia. No es pot oblidar que Andorra, amb la Constitució, passava d’un sistema medieval a un estat de dret modern, no existia una judicatura andorrana formada (apartat 2 de la Disposició transitòria segona) i experimentada suficient, per al que aquesta Disposició va ser el pont pràctic que evités el col·lapse del sistema judicial mentre es formés una judicatura andorrana.
A més, no es pot llegir la Constitució de forma aïllada, article per article, sinó com un tot coherent. L’article 25 -Principi general estableix la regla ideal i llarg termini, els càrrecs institucionals són pels andorrans, i la Disposició transitòria segona -Excepció temporal/necessària-, reconeixen la realitat del moment en l’entrada en vigor de la Constitució (1993), permet una excepció a aquesta regla o principi general, per a un poder de l’Estat (la Justícia) per poder funcionar de forma immediata. Aquesta disposició transitòria, per tant, actua en favor de la mateixa Constitució, garantint la viabilitat del Poder Judicial, sense oblidar que la Constitució, aprovada pel poble andorrà, va incloure aquesta disposició, en conseqüència, la voluntat sobirana és la que va establir aquesta excepció temporal. A més, l’article 66 de la Llei qualificada de la Justícia abans citat és, doncs, el desenvolupament legítim d’un mandat constitucional, no una violació d’aquest.
La Disposició transitòria segona no es contraria a l’article 25 de la mateixa Constitució, sinó que es tracta d’una relació d’especialitat i temporalitat. Aquesta interpretació és l’única que dona coherència al text constitucional en conjunt i té en compte la realitat històrica i pràctica en la qual es va promulgar la Constitució d’Andorra.
Però aquesta temporalitat, qui decideix i quan que ja no és aplicable? Alguns juristes denominen aquesta temporalitat com “indefinida” o “transitorietat permanent”. I la resposta a aquesta pregunta, i sense ordre prelatiu, entenc que el Consell Superior de la Justícia té l’autoritat per a determinar quan no hi ha candidats andorrans amb prou mèrits per cobrir una plaça vacant. En la pràctica, això significa que el CSJ decideix, cas per cas, si s’activa l’excepció o no. Mentre el CSJ continuï trobant places que no puguin ser cobertes per andorrans en igualtat de mèrits, la disposició transitòria continua sent aplicable. El Consell General, com poder legislatiu, té la capacitat definitiva per a modificar o derogar la Llei qualificada de la Justícia respecte a l’accés a la carrera judicial de jutges i fiscal no andorrans.
Finalment, la temporalitat es manté perquè existeix un consens tàcit entre els poders de l’Estat del fet que continua sent necessària. Mentrestant, la temporalitat funciona com un mecanisme permanent d’excepció que garanteix el funcionament del sistema judicial andorrà.
