Al cor dels Pirineus, Andorra s’erigeix com un país de bellesa incomparable i prosperitat econòmica; una postal perfecta entre valls i muntanyes. Però si grates sota la neu verge i les façanes de luxe, no tot és tan bonic. Patir no cotitza, i rebre ajuda sovint es veu com un luxe.
Darrere d’aquest escenari idíl·lic s’amaga una realitat preocupant: l’atenció a la salut mental continua sent una assignatura pendent. Les mancances afecten profundament tant les persones diagnosticades com les seves famílies, deixant-les desemparades en un sistema que sovint prioritza les aparences per damunt del benestar emocional.
Les ombres de la quarta planta
Tothom ha sentit parlar de la quarta planta de l’hospital d’Andorra, parada obligatòria per a qui pateix una malaltia mental greu. Però la realitat que s’hi viu és més crua del que es vol admetre. Es destinen més recursos a contenir i estabilitzar que a acompanyar o rehabilitar. Es prioritza fer desaparèixer el que incòmoda, silenciant els símptomes… i amb ells, també les persones. Un diagnòstic tan fred que, des de fora, sembla un protocol administratiu.
I si empitjores, el sistema públic sovint et deriva fora del país. Aquesta decisió, per molt humana que sigui la mirada del professional, no la prenen ells, sinó el sistema. És just trencar el vincle entre pacient i entorn per manca de recursos?
Com a ciutadana, entenc les limitacions d’un país petit… però no puc acceptar aquest desvinculament estructural. És una ruptura emocional que només empitjora la situació.
Un sistema fet per a qui no el necessita
La salut mental hauria de ser un pilar del benestar social. Segons l’OMS, els trastorns mentals són la malaltia més freqüent a Europa, per sobre del càncer i les patologies cardiovasculars. Tot i això, la inversió és insuficient, i Andorra no n’és una excepció.
Ens cal preguntar-nos: està preparat l’Hospital d’Andorra per oferir atenció terapèutica i no només sanitària? Com de col·lapsats estan emocionalment els nostres professionals? I si el sistema tampoc cuida qui cuida, com podem esperar que funcioni?
Potser cal plantejar-se la creació d’un centre especialitzat que ofereixi una sortida digna i local als pacients de la quarta planta. T’imagines haver d’anar a Barcelona cada cop que vols veure la teva germana, el teu pare o la teva filla ingressats lluny de casa?
El preu de la indiferència
La manca d’especialistes i tractaments adequats obliga molts pacients a marxar. Mentrestant, la sanitat privada només és una opció per a qui s’ho pot permetre. I mentre les institucions públiques miren cap a una altra banda, associacions com FAAD, AASM o FPTA fan el que poden amb pocs recursos. Però els casos greus no poden recaure exclusivament en la societat civil. Han de ser prioritat del sistema públic i atesos, sempre que es pugui, a casa nostra.
Salut mental: un dret, no un privilegi
Davant les xifres alarmants de l’OMS sobre l’augment de trastorns mentals, Andorra ha de despertar. Cal una inversió real en educació emocional, més recursos públics, i una sanitat que garanteixi l’accés just i equitatiu als serveis psicològics i psiquiàtrics.
Com a persona jove, penso sovint si jo també els necessitaré algun dia… i ara mateix, el sistema no em dona confiança. El que necessitem no és només prevenció, sinó també rehabilitació psicosocial, coordinació entre professionals i suport a les famílies. No podem permetre que l’atenció a la salut mental depengui de la sort, del compte corrent o del país on et poden enviar.
Només amb un compromís ferm i una estratègia realment coordinada podrem garantir que les persones siguin tractades amb la dignitat i el respecte que mereixen. I sobretot: aquí. A Andorra.
